La venjança de Fu Manxú (2)

Fa un any vaig escriure una columna amb aquest títol. Feia referència a un personatge de còmic de la meva infància, en què un maligne oriental tractava sense èxit d’acabar amb els “bons”. Aquest “maligne oriental” (personificat en els xinesos) ha tornat per quedar-se. I tinc la impressió que els representants de la “comunitat internacional” no se n’han assabentat.

Això de la “comunitat internacional” és un altre concepte trampós inventat en els think tanks de Washington, que queda limitat als interessos de l’atlantisme, amb el govern d’Estats Units al capdavant, els governs dels països europeus com a “followers” ​​disciplinats i les guindes del Japó i Corea del Sud com a plataformes estratègiques del Pentàgon.

Clar que en aquesta “comunitat internacional” (que ni és comunitat, ni és internacional) no s’inclouen ni la Xina, ni l’Índia, ni Rússia, ni Àfrica, ni Llatinoamèrica, ni molts altres països perifèrics. En definitiva, que és un espai molt limitat que només representa el 16% de la població mundial. I el que no es pot acceptar és que l’elit del poder d’aquest setze per cent pretengui imposar el seu credo a la resta dels vuit mil milions d’habitants que habiten al planeta terra. Els imperis colonials, inclosos els culturals, van desapareixent a desgrat seu.

I, com deia al principi, els xinesos han tornat i no trigaran a ser hegemònics. I ho faran a la seva manera, amb el pensament confucià com a guia, sense presses, operant a llarg termini. Ells van optar, per exemple, per anteposar la salut de la població amb la seva estratègia de “Covid zero” (en un país de mil quatre-cents milions de persones) al creixement econòmic, sabent que el seu equipament sanitari era relativament reduït. Això va ser molt criticat pels mitjans occidentals que van veure com s’endarrerien els seus contenidors per la paralització del port de Xangai. Però gràcies a aquesta mesura la Xina ha tingut la taxa de mortalitat per Covid més baixa del món. No es podien permetre estratègies d’obertura –com van fer molts països– estratègies basades únicament en la hipòtesi de la immunitat col·lectiva induïda per la vacunació. Amb tot això, van ser capaços de vacunar diàriament vint-i-dos milions de persones i d’administrar tres mil milions de dosis de vacunes, enviant a més mil sis-cents milions de dosis als països més necessitats.

Els portaveus occidentals, captius del “pensament únic”, continuen preveient tota mena de catàstrofes al gegant xinès, catàstrofes que no s’han fet realitat, gràcies al rigorós control que les autoritats de la república apliquen al seu peculiar model econòmic “socialista de mercat” .

Podríem iniciar un debat superflu si això és capitalisme o no. El que resulta evident és que les regnes d’aquest model són manejades per l’Estat, que controla els sectors estratègics (banca i alta tecnologia), que fixa el marc d’actuació (plans quinquennals) i que redirigeix ​​les desviacions. És clar que hi ha capitalistes i que la propietat privada s’ha estès, cosa que no vol dir que el model s’ajusti al neoliberalisme de tall occidental.

Un altre missatge enganyós, després de la celebració del congrés del Partit Comunista, és presentar la continuïtat de Xi Jinping com un retorn a un maoisme autoritari i personalitzat. Xi Jinping és un polític pragmàtic que porta anys manejant un complex transatlàntic amb èxit. I el poble està amb ell, com ho demostren els resultats de l’enquesta realitzada pel centre Ash de la universitat de Harvard el juliol del 2020, amb una mostra de 30.000 persones, en la qual la satisfacció dels xinesos amb el govern central aconseguia el 93,1%. No és estrany. Xi Jinping s’ajusta al principi confucià que “el bon governant es legitima pel seu bon govern, per la capacitat de mantenir l’harmonia social i els valors col·lectius per sobre dels individuals”. Xi sap molt bé que la seva continuïtat depèn del fet que aquest pacte històric entre l’Estat i la ciutadania es compleixi, com es va complir sobradament en els anys en què es va ocupar del govern de la regió xinesa de Zheijiang, regió de 57 milions d’habitants en la qual, entre altres poblacions, destaca la ciutat de Wenzhou, considerada un dels nius primitius de l’economia de mercat i on l’empresa privada és la dominant.

Corre pels mitjans occidentals un ampli article de Kevin Rudd, que anys enrere va ser primer ministre d’Austràlia, en què qualifica Xi Jinping de “leninista en política interna, marxista en economia i nacionalista en política exterior”. Com a clixé serveix, però poca cosa més. És clar que el líder xinès no combrega amb la idea fomentada des de l’exterior que una economia de mercat portarà sense voler-ho a una democràcia liberal. I no combrega perquè per a molts ciutadans xinesos la democràcia liberal (que malauradament cada cop és menys democràcia i menys liberal, i l’Estat espanyol n’és un gran exemple), no concorda amb la seva visió meritocràtica, en què l’Estat no és un enemic sinó un protector.

I si algú vol tenir una visió independent del que passa a la Xina, pot adquirir un llibre recentment editat en castellà per una petita editorial (Ediciones Cátedra China) en què Marcelo Muñoz, un empresari que porta gairebé cinquanta anys comerciant amb la Xina, que hi ha residit i que coneix la seva llengua i la seva cultura, conversa amb una sèrie de ciutadans xinesos amb els quals ha tractat al llarg dels anys. El títol és clarificador (“La Xina ha tornat per quedar-se”) . Al món anglosaxó hi ha molts altres assajos i treballs sobre el tema, però no fàcilment assequibles per al lector mitjà.

Si un contrasta diverses fonts, arribes a la conclusió que la Xina no vol ser només la fàbrica del món, sinó que vol continuar potenciant el seu propi mercat per consolidar el segment de classe mitjana més gran del món, amb un PIB per càpita (en paritat del poder adquisitiu) proper als 18.000 dòlars. Això suposa una població xinesa entre 700 i 800 milions de persones. En paral·lel és clar que l’Estat aposta per inversions en alta tecnologia (les anomenades “tecnologies estratègiques” ), entre les quals hi ha la intel·ligència artificial, la biotecnologia, els microxips, etc.

I si fem una lectura sincrònica (de foto fixa) veurem alguns indicadors:

  • El tercer trimestre del 2022 el PIB ha crescut un 3,9% comparat amb el mateix període de l’any anterior. El mateix creixement s’ha donat comparant dos anys naturals. No és un gran creixement, però és superior a la mitjana.
  • El creixement mitjà del PIB en els darrers quatre anys (2018-2021) ha estat del 5,76%. En termes comparatius, el creixement mitjà dels Estats Units en el mateix període ha estat del 1,87%.
  • La producció industrial del gener al setembre ha crescut un 6,3%.
  • La mineria un 8,5%.
  • La producció d’electricitat i gas un 5,6%.
  • La inversió en actius fixos un 5,7% (gràcies sobretot a la inversió pública en carreteres i ferrocarrils).
  • L’exportació ha crescut un 10,7%.
  • La importació un 7,4%.
  • I la desocupació està baixa (5,5%).

Tot això en un mercat mundial en fase recessiva, amb les cadenes de subministrament en part bloquejades i amb una política interna de contenció per raons sanitàries ja exposades. I per a l’any vinent, en què les economies del G7 esperen un creixement entre el “zero” i el “u” per cent, el Banc Mundial pronostica per a la Xina un creixement del cinc per cent.

I com s’explica això? Probablement perquè l’Estat xinès es manté molt vigilant perquè la inversió no vagi a àrees improductives, com les finances i el sector immobiliari, sector aquest últim que ha causat a la Xina innombrables problemes. El constant augment de la població urbana va disparar la inversió privada amb caràcter especulatiu, amb el vistiplau dels governs locals. D’aquí el moviment centrípet del govern central que ha tallat d’arrel aquesta fugida sota el lema del president Xi que “les cases són per viure i no pas per especular”. Si aquest és un pensament leninista, hi apostem.

Pel que fa a les finances, tinguem en compte que l’Estat controla el sistema bancari, no només des del Banc Central sinó com a propietari dels principals bancs comercials. Cal afegir que l’Estat xinès guarda al calaix el que parafrasejant Warren Buffett podrien ser “armes de destrucció massiva” i és que el Banc Central té reserves de divises per un import de 3,2 bilions de dòlars (el 18,6 % del total mundial), la major part en Bons del Tresor nord-americans. Què passaria si comencés a buidar la seva cartera i vengués aquests bons al mercat secundari? Val més no imaginar-ho.

Es podrien afegir altres paràmetres que confirmarien els fonaments de la república, com, per exemple, que és el principal soci comercial de 152 països, i no només com a exportador. Com a compradors importen entre el 25 i el 50% del carbó, del coure, del ciment, de l’acer, del cotó, de l’alumini, de l’arròs, etc.

El govern nord-americà que presideix el senyor Biden i que dirigeix ​​el senyor Blinken, acompanyat dels lobbies que el circumden, s’està equivocant de ple en les relacions amb la Xina. La república Xinesa és un competidor no pas un contrincant i menys un enemic. Quan més aviat acceptin una hegemonia compartida amb el gegant asiàtic, millor per al conjunt de la societat mundial. Les “guerres de l’opi” que a mitjans del segle XIX van permetre a la Gran Bretanya capgirar la seva balança comercial deficitària, destruint les bases econòmiques i socials d’un imperi mil·lenari, ja no són aplicables.

La Xina s’obre pas i també la seva llengua i la seva cultura, amb sis-cents Instituts Confuci repartits en cent quaranta-tres països. És un poder tou, construït sobre la base de signes i ideogrames. Però és un poder profund. És la venjança de Fu Manxú.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Alfons Duran-Pich

Autor: Alfons Duran-Pich

Alfons Durán-Pich és un manager professional. Llicenciat en Sociologia (Deusto), en Psicología (UB), Master en Societat de la Informació i el Coneixement (UOC), Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School. Ha ampliat estudis en macro i microeconomia amb el profesor Peter Navarro (Irvine) i en mercats financers amb el profesor Robert Shiller (Yale). Durant catorce anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting de Esade. Ha estat president executiu o conseller delegat de empreses de masas congelades, grases i margarines, quimica industrial, distribució, consultoria estratègica, publicitat, responsabilitat social corporativa i altres. Actualment es conseller d’una corporació industrial. És membre de la American Marketing Association, de la Conway Hall Ethical Society, de la Skeptic Society, de la Academy of Management i altres.