L’encant de Samarkanda

Entre els meus records d’infantesa sempre trobo un forat relacionat amb aquesta zona d’Àsia Central on la població indígena (uzbeks) va haver de patir les invasions mongols al comandament de Gengis Khan –un altre dels nostres herois mitològics-, aquell forjador del major imperi conegut de la història, que a la seva mort el 1226 ocupava un immens territori que anava des del mar Caspi fins al Pacífic.

I en aquest forat hi havia Samarkanda, una ciutat de llegenda que despertava les nostres fantasies i animava els nostres somnis. Per agradar-nos, fins i tot ens agradava la seva fonètica. Més tard vam saber que havia estat un centre important de la Ruta de la Seda, per la qual les caravanes movien el comerç entre la Xina i la Mediterrània. I com sempre, el comerç anava acompanyat d’idees i innovacions, ja que al costat de les porcellanes i les sedes els genets que es desplaçaven a lloms de camells portaven fórmules per fabricar pólvora o paper, invents xinesos que van revolucionar les maneres de la incipient i endarrerida Europa. Fins que un canvi de dinastia a l’imperi xinès (mitjans del segle XV) va produir alhora un canvi de signe, que va suposar un retraïment, un tancar-se a l’exterior, una marxa enrere amb greus conseqüències. La Ruta de la Seda va perdre el protagonisme i va llanguir.

Però com que el pensament confucià opera a llarg termini, el govern de la República Popular de la Xina, sota el comandament del seu carismàtic líder Deng Xiaoping, va iniciar un canvi de paradigma tenyit de pragmatisme anglosaxó. I un dels instruments d’aquest canvi va ser la Xangai Cooperation Organisation (SCO), una organització econòmica, política i de seguretat que cobreix actualment vuit països d’Euràsia i la seu central de la qual es troba a Pequín. Fundada el 2001, agrupa els líders de la Xina, Rússia, Índia, Pakistan, Uzbekistan, Tadjikistan, Kazakhstan i Kirguistan. En conjunt això suposa el 40% de la població mundial i el 35% del seu PIB. Hi ha països amb l’estatus d’“observadors”, com l’Iran, Bielorússia i Mongòlia, i altres amb “socis dialogants” que és el cas de Turquia, país aquest últim que també pertany a l’OTAN, cosa que resulta cridanera i explica l’ambivalència del seu president Erdogan.

Els Estats Units van fer el 2005 una petició per assistir-hi com a observador, petició que va ser rebutjada. I és que en el fons l’SCO és un contrapoder respecte a l’OTAN i una posició de control sobre l’Àsia central, aquell lloc que Zbigniew Brzezinski, l’últim gran estrateg polític nord-americà, va considerar sempre territori clau per al domini del món.

I un dels projectes específics de l’SCO és recuperar la Ruta de la Seda, però amb tecnologia d’avui (línies fèrries, ports, carreteres, etc.). I Samarkanda és al camí.

L’SCO es reuneix cada any i aquesta vegada ho ha fet a Samarkanda. Actuant com a amfitrió el president Uzbek Mirziyoiev, ningú ha faltat a la festa, ni el nacionalista primer ministre del govern indi Narendra Modi, ni el seu fraternal enemic Shehbaz Sharif, primer ministre del Pakistan. Tampoc ho han fet Vladimir Putin i Xi Jinping.

I mentre la presidenta de la Comissió Europea senyora Ursula von der Leyen, en el seu paper de vicetiple de segona fila, seguia amb la seva “road movie” en el tema del conflicte d’Ucraïna, visitant contínuament el senyor Zelenski, animant els seus col·legues perquè enviïn més armes i sofistiquin la guerra, imposant noves sancions contra Rússia i fins i tot tenint temps per felicitar el líder del PP senyor Feijóo per la seva “experiència i capacitat de previsió” (sic), a Samarkanda passaven coses.

Citem les que al nostre parer són més rellevants:

▪ Els líders de la Xina i Rússia van confirmar que les relacions entre els dos països seran “sense límits”.

▪ Vladimir Putin va atacar aquells que pretenen “crear un món unipolar” i va expressar el seu afecte al col·lega Jinping  “per la seva posició equilibrada en el conflicte d’Ucraïna”.

▪ Jinping, després de qualificar Putin de “vell amic” , va respondre que “Xina desitja treballar amb Rússia per compartir un rol protagonista en la responsabilitat dels grans poders per obtenir estabilitat i energia positiva en un món agitat i confús”.

▪ La Xina s’ha oposat a les sancions unilaterals d’Occident contra la Rússia i comprèn la posició de Rússia davant l’expansió de l’OTAN propera a les seves fronteres.

▪ La Xina té liquiditat i Rússia recursos naturals. El comerç està servit.

▪ Comparteixen 4.000 quilòmetres de fronteres.

▪ Rússia és actualment el principal proveïdor de petroli de la Xina.

▪ El segon gran client del petroli rus és l’Índia.

▪ Durant els primers set mesos de l’any, les exportacions russes a la Xina han crescut un 48,8%.

▪ Per la seva banda, la Xina ha anat reemplaçant al mercat rus els productes europeus, tant en béns de consum fungibles com en béns duradors.

▪ Vladimir Putin ha condemnat les provocacions dels Estats Units i els seus països satèl·lits a l’estret de Taiwan i es va adherir al principi d’“una sola Xina”.

▪ El diari oficiós de l’Estat xinès “Global Times” ha apuntat que “un acord al mercat energètic al marge del dòlar acabaria amb l’hegemonia nord-americana”.

▪ Actualment la Xina compra i paga a Rússia petroli i gas amb una combinació de iuans xinesos i rubles russos.

▪ Índia paga a Rússia les seves compres de petroli en dirhams, que és la moneda dels Emirats Àrabs Units.

▪ Iran, fins ara “país observador” de l’SCO, ha demanat oficialment la seva incorporació plena el proper any, petició que ha estat acceptada.

▪ Ja l’any passat el govern de l’Iran va signar una aliança militar amb la Xina per als propers vint-i-cinc anys, cosa que va quedar expressada en uns exercicis navals a l’oceà Índic al costat de les armades de Rússia i la Xina.

▪ Com a potència nuclear Rússia és superior a la Xina i el govern xinès n’és molt conscient.

▪ És voluntat d’ambdós governs treballar perquè el renminbi / iuan (que és la divisa xinesa) acabi sent la divisa dominant al comerç d’Euràsia.

▪ A la pràctica la divisa xinesa és moneda de reserva a Rússia, encara que no plenament convertible.

▪ Rússia ja ha ofert a la Xina l’accés preferencial a l’Àrtic rus.

▪ Xina i Rússia són membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides i com a tals tenen capacitat de vet.

▪ El govern nord-americà corre el risc que el conflicte d’Ucraïna el porti indirectament a una guerra comercial amb la Xina i aquesta guerra no interessa a cap de les parts.

Ja sé que molta gent està entretinguda amb les exèquies de la mort  de la Reina d’Anglaterra, però no estaria de més que fessin una ullada al que passa a l’altra banda del món i pensin, encara que sigui un moment, en què pot passar si el exèrcit de mediocres que ens governen segueixen amb els seus fracassats experiments de política-ficció.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Alfons Duran-Pich

Autor: Alfons Duran-Pich

Alfons Durán-Pich és un manager professional. Llicenciat en Sociologia (Deusto), en Psicología (UB), Master en Societat de la Informació i el Coneixement (UOC), Diplomat en Administració d’Empreses (SEP) per la Stanford Business School. Ha ampliat estudis en macro i microeconomia amb el profesor Peter Navarro (Irvine) i en mercats financers amb el profesor Robert Shiller (Yale). Durant catorce anys (1976-1990) va ser professor titular de màrqueting de Esade. Ha estat president executiu o conseller delegat de empreses de masas congelades, grases i margarines, quimica industrial, distribució, consultoria estratègica, publicitat, responsabilitat social corporativa i altres. Actualment es conseller d’una corporació industrial. És membre de la American Marketing Association, de la Conway Hall Ethical Society, de la Skeptic Society, de la Academy of Management i altres.