L’herència de Mikhaïl Gorbatxov

Quan li van preguntar al president Gorbatxov quin era el seu primer record, va respondre: la gana. No és estrany, si hom coneix una mica la història de la Gran Rússia. Algú es preguntarà com és possible que, havent nascut el 1931 –catorze anys després de la Revolució Soviètica–, la gana encara campés per tots, absolutament tots els territoris de l’imperi soviètic. En Mikhaïl era de Privólnoie, un poble de la zona del Caucas on es concentren les àrees agrícoles més fèrtils de Rússia, però ni aquí se’n salvaven. La gana se li havia endut dos oncles i una tia.

No fou l’única paradoxa amb què va haver de conviure el jove Gorbatxov. A casa mateix tenia les contradiccions ben presents. Tots dos avis havien patit represàlies. L’un per haver rebutjat les col·lectivitzacions dictades per Stalin. No combregava amb el comunisme i era un fervent creient de l’Església Ortodoxa. L’altre, entusiasta seguidor de Lenin i de Stalin, havia estat purgat per tal de complir les quotes repressives dictades des del Kremlin. En tornar a casa, tant l’un com l’altre van explicar com havien estat torturats.

Aquestes experiències no van fer trontollar la convicció ferma de Gorbatxov en les bondats del comunisme. Creia que aquesta doctrina podia ser implementada –no pas implantada– sense violència i mitjançant un sistema democràtic. Li produïa un gran fàstic l’ús de la violència. No entenia per què s’hi havia de recórrer. I aquest fet explica molts dels esdeveniments que ell mateix va provocar. Com pot ser que un home com ell arribés a dalt de tot d’un sistema repressiu de dimensions tan colossals? I més encara sense haver exercit mai les males arts, i molt menys la violència, tot i que hauria pogut fer-ho   des dels càrrecs que havia ocupat abans no va arribar al Kremlin. El seu assessor i portaveu en l’època del Kremlin, Andrei Gratxiev –que va tenir la gentilesa de prologar el meu llibre L’enigma rus–, diu que l’aparició de Gorbatxov va ser un «error genètic» del sistema soviètic. Certament, no tocava. No passava com en altres dictadures, on el poble clamava llibertat. Gorbatxov sempre va ser un gran treballador, i la seva trajectòria el va portar a relacionar-se amb la cúpula del partit, sobretot amb Iuri Andrópov, que va ser el seu mentor.

Avui, arran la seva mort, molts es pregunten: va fer Gorbatxov el que tocava? A un extrem hi tenim el pensament anglosaxó –encara dominant en aquest afer–, que assegura que Gorbatxov tenia la missió d’alliberar el poble rus i que, per tant, va fer el que tocava. A l’altre extrem hi tenim bona part del poble rus, que l’acusa d’haver dilapidat el poder que mantenia unit l’imperi soviètic i de ser el culpable que Rússia hagi esdevingut un país humiliat. Però jo crec que Gorbatxov va ser un gran home, un líder polític que va entreveure unes possibilitats històriques. I va topar amb dos entrebancs que no va saber preveure.

El primer va ser la rancúnia dels països satèl·lit que havien estat oprimits per la Unió Soviètica –tots els que ara ja formen part de la Unió Europea. Gorbatxov esperava gratitud vers els dirigents del Kremlin que aixecaven la bota que els havia oprimit. En canvi, aquests països no només van rebutjar les propostes d’una mena d’unió econòmica, sinó que van adoptar una actitud de desconfiança i van fugir tan lluny de Rússia com van poder així que en van tenir la possibilitat.

La segona sorpresa va ser especialment amarga. Occident no el va ajudar com calia. El va aplaudir i elogiar. Però amb això no n’hi havia prou. No només no es va crear una mena de pla Marshall per ajudar l’antiga URSS a viatjar cap a una economia de mercat i al mateix temps a una democràcia, un sistema que no havia existit mai en aquell territori. No se’l va ajudar en aquest doble salt mortal. A sobre, Occident, especialment els Estats Units, es van instal·lar en territori rus per posicionar-se en un mercat absolutament verge, innocent i infantil des del punt de vista capitalista. I tot això, amanit amb un desembarcament militar en els antics països satèl·lit, fent-los membres de l’OTAN sense, permeteu-me l’expressió, passar l’examen. Margaret Thatcher ho va confessar al president Bush: «[En Ronald Reagan i jo] Hauríem hagut d’ajudar en Mikhaïl.» El llavors ministre d’afers estrangers francès, Roland Dumas, també es va expressar en uns termes semblants: «El vam deixar caure.» Mitterrand i Kohl van intentar que el G5 ajudés l’URSS econòmicament. «Però els americans no volien saber-ne res», recorda Dumas. «A fer punyetes! Nosaltres hem guanyat i ells no. No podem deixar que els soviètics emboliquin la victòria amb les mandíbules de la derrota!», va sentenciar George Bush pare, amb una frase que reflecteix molt bé l’actitud que va dominar.

Aquell enorme error en ple desastre geoestratègic, aquella miopia egoista, va derivar en una dècada dels noranta caòtica i violenta. A qualsevol rus que l’hagi viscut se li posa la pell de gallina quan recorda aquells anys. L’arribada de Putin al poder va significar la fi d’aquell Cafarnaüm. Es va normalitzar la situació perquè, després de deu anys insuportables, ja tocava? O va ser perquè Putin va aconseguir posar-hi ordre? Tal com diu Kissinger, la demonització de Putin per part dels occidentals no és una estratègia, sinó l’evidència d’una falta d’estratègia. Putin és una creació americana. Gorbatxov no va mantenir mai bones relacions amb Putin, però sempre va dir que Crimea era russa. Perquè això és cert. Perquè dels errors occidentals d’aquella època en patim ara les conseqüències.

El 23 de desembre de 1991, un cop finalitzat el traspàs de poder amb Boris Ieltsin, Gorbatxov va dir que no es trobava gaire bé i es va retirar a la sala contigua del seu despatx. Quan el seu col·laborador més íntim, Aleksander Iakovlev, va entrar-hi, se’l va trobar assegut al sofà, plorant. L’enorme esforç que Gorbatxov havia desplegat per mantenir l’URSS sota uns ideals que ell pretenia –per convicció– que adquirissin legitimitat democràtica, havia fracassat. Però el seu fracàs va ser el d’Occident. Els errors polítics i estratègics d’aquesta magnitud es paguen al cap de molts anys. Mikhaïl Gorbatxov, primer secretari del Partit Comunista i president de l’URSS, no descansarà al peu dels murs del Kremlin, com els seus predecessors –ni crec que ho hagués desitjat mai. Igual com el rebel Nikita Khrustxov, ha estat enterrat al cementiri de Novodévitxi, prop d’on jo vaig viure. Quan hi torni aniré a visitar la seva tomba. Com molts dels que vam viure la perestroika i la glàsnost amb il·lusió i esperança, em sembla que en tinc l’obligació.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

9 respostes a «L’herència de Mikhaïl Gorbatxov»

  1. Totalment d’acord. L’error i la miopia d’Occident amb Gorbatxev va ser clamorós i ens ha portat al desastre actual.

  2. Felicito el Sr. Roig pel seu bon article que m´ha agradat. Però no estic preparat per opinar ja que la vida m´ha ensenyat a no parlar del que no hi entenc. Per dissort o per desgràcia només hi entenc de Catalunya, a la causa de la qual m´hi he dedicat una vida. No obstant, també vull saber tot el que passa sobretot si vénen de persones viatjades i llegides.

  3. Quan la gent mor, gairebé sempre els records son gairebé sempre positius. Tot s’ha acabat i tenim ganes de no criticar els morts. Amb excepcions, es clar. (Ceacescu, Mussolini, Hitler, la dinastia “monarquica” de Corea del Nord, el dictador gallec Franco, bàsicament els molt violents i derrotats clarament al final de la seva vida).
    Però políticament, viu o mort, Gotbatxov va fracassar estrepitosament. Anava amb una certa bona fe, amb una il.lusió d’adolescent, despegat de la realitat i misèria del seu poble i sense voler traspassar la frontera del fracàs històric complet, del comunisme fet des del 1917, i la munió de morts, exiliats,pressoners en camps de concentració, de la manca de llibertats i del regrès econòmic,social i polític de la fallida experiéncia comunista històrica.
    Els fets i les evolucions de les realitat del seu poble no van acompanyar ni els discursos ni les seves accions al front de la URSS. Es allò dels “ben intencionats” però que no aconsegueixen mai millorar ni del seu poble, ni de les estructures dels sistemes erronis.- Es allo, aquella dualitat semàntica que va distreue l’inmediat postfranquisme. Ni reforma ben feta, ni ruptura Restaurar una monarquia que durant segles va fracassar a Spain en va ser una prova real definitiva errònia. I aixi estem encara per aci.I una altra realitat que s’imposa a l’hora de la veritat La propaganda, els mitjans corruptes, la manca de llibertats populars inmediates, en definitiva la manca, amb possibles bones voluntats sense saber com fer-ho no modifiquen res. Segurament coincideixo en que Gorbatxov fou una “bona persona”, una mena d’idealista quan ja era molt madur, no abans, per cert, però políticament, l’accio del seu govern de la URSS va ser un fracàs històric total.Es conversos de boca, sense fets, no aconsegueixen res. I no combrego,gairebé mai, amb donar “culpabilitats” als tercers que no van ser caritatius ni generosos en regalar money. S’ajuda als succesors copernicans que fan, ralment, experiencies i accions, amb fets i realitats de progrés, de llibertat, de transparència i de trencament amb fets continuats de les dictadures precedents. Aquesta es la meva personal opinió.

    1. Article brillant de Xavier Roig i penòs de Jordi Lleida, destructiu, negatiu i des esperançat. Sense Gorbatxov seguiria vigent la URSS i totes les misèries i mancas de llibertats, no se si vas viure aquella època, jo vaig ser a Berlín Est, Polònia, Budapest, ,…terrible

      1. Li agraeixo, sense compartir-ho gens, es clar, l’adjectiu “penos”, al meu comentari. Tots hem viscut moltes coses,bones i dolentes, però el pluralisme democràtic es això. Opinions divergents,,,,nomes a estats democràtics on funcionin les llibertats, les identitats, les disgnitats i els pluralismes. J.LL.T, 8/9

  4. Com ha passat tantes vegades i continua passant, Gorvachov va ser un peó útil pels interessos d’occident i dels futurs oligarques rusos fins que va acabar la feina bruta que se li havia encomanat i va ser llançat a les escombraries. Amb un Nobel, això sí. Boris Ieltsin va acabar de deixar fer la feina amb la seva incapacitat manifesta per controlar-se ni tan sols a ell mateix.
    I quina era aquesta feina bruta? Destruir la URSS. Però no només com a ens polític, la destrucció va ser total també en l’àmbit econòmic deixant-la en mans de màfies que van arramblar amb tot el que varen poder sense escrúpols ni cap estima pel seu pais i ara campen pel món exhibint les seves riqueses.
    Per descomptat que no defenso l’estalinisme, però tampoc puc defensar el sistema democràtic representatiu occidental en el que les persones no comptem per res excepte al moment de dipositar el vot. Han d’haver-hi altres maneres. Per a mi la solució és una ideologia de síntesi que reuneixi el millor de les que coneixem i en la que les persones i la natura estiguin per damunt de tot i en la que la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 sigui l’eix fonamental de qualsevol presa de decissions.

Els comentaris estan tancats.