Mal govern, una vida incòmoda dual

Tenim molts exemples de països que ho van ser tot, principalment imperis, i que han anat quedant limitats. Tanmateix, continuen sent països de gran qualitat: el Regne Unit, Bèlgica, França, etc. Ara bé, només es coneix un cas de país ric en si mateix, que hagi estat extremament pròsper –va haver d’ajudar Europa!– i que, sense guerres ni danys externs provocats, s’hagi enfonsat tot sol: l’Argentina. En un dels viatges que hi vaig fer vaig tenir ocasió de llegir una sèrie d’articles del diari La Nación que parlaven d’aquesta desgràcia. Analitzaven els tres països emergents de principis del segle xx (l’Argentina, Austràlia i el Canadà) i es preguntaven: si nosaltres érem els més ben posicionats dels tres, per què, al cap de cent anys, ells han triomfat i nosaltres hem fracassat? La resposta era evident: la mala classe política va enfonsar l’Argentina.

Per nosaltres aquell país hauria de ser un mirall en el qual escrutar-nos per veure/preveure el que ens pot succeir. No totalment, però sí en part. No absolutament, perquè hi ha una porció importantíssima de la nostra quotidianitat que, malgrat tots els defectes, sempre funcionarà relativament bé: parlo de tot allò que prové de la Unió Europea (UE). Vull dir amb això que els pobres argentins –víctimes d’ells mateixos–, a l’hora de pagar les conseqüències de les seves pífies, estan sols.

No cal ser massa espavilat per detectar, cada dia, amb una insistència obsessiva i martellejant, les enormes errades dels que remouen les cireres de la nostra cosa pública. Un es pregunta fins i tot si no ens sortiria més a compte deixar-ho tot plegat en mans d’uns quants  malintencionats que almenys fossin una mica més eficaços. Bé ens ho recorda Alexandre Dumas fill: «Je préfère le méchant à l’imbécile, parce que l’imbécile ne se repose jamais». («Prefereixo un malvat que un imbècil, perquè l’imbècil no descansa mai».)

Acabo de llegir una notícia sobre una desgràcia que només era qüestió de temps que ens arribés: el Tribunal Suprem espanyol ha començat a tombar projectes lingüístics d’escoles catalanes. Oh, quina sorpresa! No se’ns informa del pitjor d’aquest afer: un batibull de lleis mal fetes, inconsistents. I la societat catalana ho perdrà tot. El 50 per cent de castellà vehicular s’implantarà. I no com a conseqüència d’iniciatives anticatalanes, que són les que caldria esperar. Retrocedirem quaranta anys perquè els catalans tenim actualment al capdavant del país els pitjors. Igual de dolents i incompetents que la resta d’espanyols? Pot ser. Amb una diferència: ells estan en possessió del castell i nosaltres no tenim res.

No cal, però, fixar-se en aspectes tan transcendents com la supervivència de la nació. Fixeu-vos en el dia a dia, allò que fa la vida una miqueta més insuportable. Un exemple? El populisme amb les autopistes. Se sabia que vencia la concessió el 2022. Se sabia que, per mandat europeu, el 2024 hauran de tornar a ser de pagament. Doncs res a fer. S’han gastat milions desmuntant peatges, han augmentat les cues quilomètriques, els accidents s’han incrementat de manera paorosa, etc. I sabeu quina és la reacció dels nostres governants? No pas demanar la reinstauració immediata dels peatges –inevitable el 2024!. No senyor. Li demanen a Madrid que abaixi la velocitat a 110 km/h (a 100 km/h en determinats trams). Informació: a França la limitació a autopistes és de 130 km/h (a les carreteres departamentals acaben de passar de 80 km/h a 90km/h perquè han detectat que no servia de res haver reduit la velocitat); a Alemanya, no n’hi ha, de limitació a autopistes.

Bé, les autopistes són, per dir-ho fàcil, una anècdota. Però els afers quotidians es veuen permanentment enterbolits per l’acció dels nostres governants. Els trens, el xivarri nocturn, les regulacions estúpides, la falta d’habitatge social, l’increment de les cues a la sanitat, el mal funcionament del sistema educatiu –per més propaganda que en facin, el nostre sistema educatiu ha esdevingut un desastre–, els mitjans de comunicació subornats, el deteriorament de la via pública, els horaris de l’administració, la ineficàcia de la funció pública, la lentitud de la justícia, la indefensió del consumidor… Bé, deixem-ho córrer.

Hi ha coses que funcionen bé. Els productes que comprem al supermercat són de primera gràcies a les regulacions de la UE –el mercat únic. En el futur ens haurem d’acostumar a conviure, més i més, amb dos mons: un de qualitat, sota tutela de la UE, i un de tercera –el dels serveis o controls regulats localment. Us posaré un exemple d’aquesta «convivència». Pel que fa a les tecnològiques, tots tenim els drets bastants protegits –l’autoritat de la competència està a Brussel·les i colla Apple, Microsoft, Google, etc. A Espanya, les energètiques i les telecom es passen l’usuari per l’aixella, perquè l’autoritat de la competència corresponent està a Espanya. I ja no parlo dels ridículs lobbies del taxi i de les terrasses de bar, que qui els hauria de posar a ratlla està a la plaça de Sant Jaume.

Haurem d’espolsar-nos el vici de pensar que podem ser com belgues, holandesos o austríacs amb l’excusa que ells també són «països petits com Catalunya» -bonica collonada, com si la mida encomanés la intel·ligència!. Perquè ells no estan governats pels pitjors, mentre que nosaltres sí. I no us confongueu: escric tot això amb optimisme. Podríem ser com l’Argentina i, gràcies a Déu, i a la UE, no ho serem.


Nota. La mala governança es notarà, principalment, en l’administració de proximitat. És normal. A títol d’exemple, guaiteu aquestes fotografies fetes fa una setmana. En un cartell l’ajuntament ens recomana visitar la façana d’una casa important de la plaça en qüestió. I quan vas i mires la façana et trobes amb l’espectacle que podeu observar…

 

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

9 respostes a «Mal govern, una vida incòmoda dual»

  1. Sí, plorem, plorem molt el nostre desencís. Però, què cal fer?
    La diagnosi d’un problema o malaltia, pensem en els metges, no serveix de gaire res si no es fan propostes clares i concises, tan agosarades com hagin de ser-ho, per intentar si més no entendre i tanmateix resoldre el problema.
    I el nostre és, al meu entendre, la infiltració espanyolista a cop de talonari i por en la nostra classe política. Si això és així, i com he dit és el que penso, cerquem alternatives creatives i trencadores.

  2. El fet que a plaça Sant Jaume mani qui mana,(a tots dos costats),es responsabilitat dels que’ls van votar perque som uns rucs,o es deu a que els que manen ens van enganyar?.Si a les properes eleccions,(autonòmiques i municipals),surten els mateixos,haurem de pensar que definitivament som uns rucs,i que tenim el que’ns mereixem.

  3. Excel.lent article del Sr. Roig. Sempre sap expressar el que jo penso però que sóc incapaç de saber escriure-ho. Només curtet perquè el darrer no m´ho van publicar. Demano excuses. Fa 40 anys, si ho mirem amb la distància, intentant ser neutrals, a Catalunya, el President Pujol, en Mas, en Maragall, en Puigdemont, tots sabien anglès. A Espanya ni Suàrez, ni Calvo-Sotelo, ni Gonzalez, ni Rodríguez, ningú no sabia anglès. Amb el postfranquisme, ara ens trobem que a Catalunya ja tenim un President que no parla pràcticament gens d´anglès. I a Madrid ja tenen un tipus que parla anglès acceptablement bé. Ara acabo de tornar de Londres amb el meu fill per uns temes de futbol. No cal que perdi el temps de com funcionen les coses. El meu noi ha hagut de trucar a Madrid i l´han atès de seguida. Ha trucat al mateix lloc a Barcelona. No saben el temps que ha trigat a poder parlar amb algú! Que jo, que sempre he defensat tot allò català a peu i a cavall, fos més bo o més dolent que a Ecspanya, hagi de reconèixer això, ja deu voler dir alguna cosa.
    En efecte, aquí estem per collonades com deia Josep Pla, perquè no volen entrar al fons de la qüestió per arreglar els problemes que lluny de resoldre encara en creen d´altres. Si hom no té la independència no té res. Com pot ser que al Parlament siguin majoria i no la vulguin? Doncs perquè són els pitjors de la història que hem tingut als dos costats de la plaça St Jaume. Només cal veure com tot va baixant de qualitat. Ho comprovem a tve3 per exemple?
    El Sr. Roig té raó quan diu que hem retrocedit 40 anus enrere. I no parlo de la llengua -a la qual m´he dedicat tota la vida-, perquè em posaria a plorar.

  4. El merchandising de la política divideix la societat entre dretes i esquerres, una manera subtil d’ amagar la realitat. Uns penquen, i els altres en viuen, cada dia més evident.

  5. L’articulista continua sense entendre que els catalans no es fixen ni en Bèlgica ni en Holanda, sinó en Dinamarca. Estan construint la Dinamarca del sud, concretament. Per això, com a poble assenyat, continuaran fent revolucions de somriures i votant els mateixos partits amb els mateixos fabulosos governants, conscients que a la vida el que cal és perseverança i, per descomptat, arrossades, samarretes de coloraines, llacets grocs i llevar-se ben d’hora ben d’hora i tal. Per altra banda, trobo que fa demagògia ensenyant la portalada històrica amb les deixalles davant. Si s’informés com cal, sabria que cada dia hi ha revoltes i manis multitudinàries en aquesta plaça a causa de la indignació popular per aquest fet, que amenaça de rodar caps polítics. Seguim!

Els comentaris estan tancats.