Menjar no fa cultura

Un dels aspectes que han fet de Josep Pla un escriptor conegut és la capacitat que va demostrar a l’hora de sintetitzar en una sola frase una idea que a qualsevol de nosaltres ens costaria pàgines desenvolupar. A més tocava totes les especialitats. Per desmuntar les ínfules que es donaven alguns perquè havien viatjat una mica, era així de rotund: «Si viatjar donés cultura, els revisors serien les persones més cultes del món». De menjar va escriure’n moltes d’enginyoses. En general, per elogiar les preparacions senzilles i les cuines nacionals, que sempre han de ser geogràficament limitades: «La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola». Encara que tampoc va bandejar l’elogi merescut a l’exquisidesa internacional: «El caviar seria bo encara que fos barat».

Ara no fa gaire vaig relligar i enquadernar els articles sobre gastronomia que fa més de trenta anys publicava Néstor Luján al dominical de La Vanguardia. Luján tenia tot el que cal per brillar en la matèria. D’entrada, un paladar educat. Educat a casa, esclar, que és on s’educa el paladar. La seva germana Lina em va explicar que de molt petit el Néstor ja es va queixar un dia a la seva mare perquè va detectar que dos rostits diferents, que havien d’haver-se preparat per separat, s’havien cuinat plegats, i els sabors s’havien barrejat de forma desordenada. Néstor Luján era, a més, un personatge que s’havia forjat una gran cultura. Era un intel·lectual. I quan la cultura i la gastronomia s’ajunten, tots hi sortim guanyant. Vull dir amb això que per saber menjar cal ser una persona culta? No. Les grans cuines nacionals provenen del fet popular, sovint inconscient. Però, com en tots els àmbits de la vida, per posar en valor qualsevol fet, encara que sigui nascut de la tradició, no hi ha res com una persona cultivada. Dels resultats d’aquesta posada en valor per part de gent amb un cervell potent, després ens en beneficiem tots. Inclosos els que no en tenim ni idea.

Tot això treu cap arran de la sequera que pateix el país a l’hora de produir literatura gastronòmica. M’atreveixo a dir que l’escriptor cultivat, aquell que gaudeix de bon paladar i és capaç de maridar-lo amb la cultura, és, avui dia, un personatge rar, marginat pels esdeveniments. Un dia, veient que gaudíem plegats de bones entaulades, vaig proposar al Joan Barril que escrivís alguna cosa sobre gastronomia. Fa anys, d’això. Va saltar fet una fera: «Avui dia només el periodista d’estómac agraït escriu sobre menjar!». No anava desencaminat. Lamento compartir el mateix nivell de radicalitat que mostrava el benvolgut Barril. Avui, a Catalunya, no s’escriu ni un sol paper decent sobre gastronomia. Tot ha quedat desplaçat per les suposades crítiques, sempre immadures i elogioses, als xefs en voga.

Si ens volem refugiar en la literatura gastronòmica peninsular, diria que hi ha tres llibres que encara no han estat superats: El que hem menjat (Josep Pla), La cocina cristiana de Occidente (Álvaro Cunqueiro) i La casa de Lúculo o el arte de comer (Julio Camba). Són intemporals, i aquesta és la seva virtut. Si no els teniu, us recomano que aneu corrents a la llibreria a buscar-los. Són tots tres imprescindibles a la biblioteca de l’amant de la taula. Si us hi fixeu, els tres autors són escriptors. Periodistes? No. Intel·lectuals, simplement, que expressaven les seves idees amb els mitjans disponibles. La gastronomia? Un dels nombrosos àmbits que els despertaven la curiositat. Una pràctica lúcida i lúdica alhora.

Sobre gustos? Trobo grotesc l’embadocament naïf en què cauen molts avui dia davant de qualsevol preparació d’algun suposat geni. Ara, tampoc cal arribar a l’immobilisme palatal demostrat pel francès Bernard Fontenelle, amant dels espàrrecs a la flamenca –amb mantega i ou dur ratllat. El seu amic, l’abat Terrasson, els preferia a la vinagreta. Un vespre, sopant tots dos a casa del primer, van decidir que, vista la disparitat de criteris, el cuiner prepararia els espàrrecs de totes dues maneres, meitat i meitat. Dissortadament, abans que els portessin el plat a taula, l’abat va patir un atac de feridura. En Fontenelle, sense perdre la calma, va tenir temps de dir al seu criat: «Els espàrrecs, que siguin tots a la flamenca!».

Amb tot aquest rotllo que he deixat anar fins aquí només volia significar que no cal fer veure que a un li agrada menjar per tal de donar-se categoria. Massa gent fent la mateixa cosa tampoc convé, perquè, què volen que els digui, la categoria també es dilueix. I tard o d’hora acaba sortint algú amb una sensibilitat socialdemòcrata exacerbada que, davant d’una marranada gastronòmica qualsevol, acaba dient que sobre gustos no hi ha res escrit. I ja hi som! Per això cal tirar sovint de Julio Camba, que ja ens ho advertia a La casa de Lúculo: «Y si alguien me dice que sobre gustos no hay nada escrito, yo le contestaré que, por eso mismo, ya es hora de que se vaya escribiendo algo».

 

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.