Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800

Un dels aspectes més curiosos i divertits de la gastronomia de Barcelona, en la segona meitat del segle XIX, és la  batalla de les mongetes contra els cigrons. Clarament el transfons era ideològic. Al cigró li pesava un estigma, com un mal lleig. Es qualificava els castellans com “hidalgos, barons i ministres de la terra del cigró”.

Era una de les tantes contradiccions del moment, i del país. Menystenir el cigró ( per castellà) però  lloar-lo i assaborir-lo a la carn d’olla. Certament, el cigró feia castellà. I això, en aquell temps del naixement del catalanisme polític, feia arrufar el nas. Era una idea molt estesa que anava més enllà de la generació d’ Emili Vilanova. Per exemple, Prudenci Bertrana, d’una generació posterior, va publicar un article que es  deia Els intel·lectuals i les mongetes que resumia força bé la ideologia catalana sobre el cigró i els seu simbolisme. Deia:

El cigró és la grana de l’heroisme i la petulància… Ha sigut l’aliment d’una raça i sembla que, sense cigrons, Espanya no hauria conquistat Amèrica, ni en Cervantes hauria escrit el Quixot, ni la nostra infanteria fóra la més soferta i resistent del món

La conclusió de l’article d’en Bertrana és ben clara: mort al cigró! Visca la mongeta ; és el llegum de la democràcia que pensa i treballa resignadament. Ras i curt: el cigró s’assimilava amb el caràcter d’aquella part no volguda de les Espanyes.

El castellà era la llengua dels forasters. També semblava foraster el noi que havien quintat i, per nassos, havia hagut de fer el servei militar. De tant canviat com estava el xaval, a casa seva no el coneixien, segons explica en Vilanova.  Al pares els hi deia papà i mamà. Però, això no era el pitjor, sinó que quan s’encenia deia uns ditaratxos que no són de la nostra terra i paraulotes de munició.

Emili Vilanova no tenia res en contra de la llengua castellana. Però entenia que era l’idioma dels que van en contra nostra. A més, el castellà era la llengua dels dominadors que imposen multes, renyen, castiguen i cobren, una clara definició del concepte que es tenia de l’Estat. Per si havia algun dubte l’escriptor barceloní deia, en una altra obra,  que tots los que governen, els generals i la justícia són castellans. Però el que més el coïa eren, els que aleshores se’n deien caragirats, els que només empraven el català en la modesta intimitat.

Els banys

Emili Vilanova solia anar a l’estiu a la Deliciosa, un establiment de la Barceloneta, només per a homes. Cal tenir present que el vestit de bany obligatori era una norma imposada per una ordre governativa del 1845. Fins aleshores, els homes s’havien banyat despullats. I si es veia algú amb calçotets, segur que era un capellà. En aquelles èpoques, els homes es banyaven a les roques de sant Bertran i el Morrot. I les dones prop de les Drassanes, perquè també podien banyar-se. Però quan Vilanova escrivia, no feia ni cent anys que ho tenien prohibit. Per exemple, el juliol de 1788 l’autoritat va detenir i portar a la presó dotze dones que s’havien banyat a mar.

Així doncs, en l’època de Vilanova, els homes tenien els seus establiments- la Deliciosa, el Neptuno- les dones- la Sirena-, i les famílies els banys de San Sebastià. Per a controlar que les dones estiguessin soles i sense voyeurs es va recórrer als municipals, per atemorir i dispersar aquells que fan marrada per veure una fesomia hermosa. Sobretot vigilaven aquells que volien veure dones en camisa, ben molla i arrapada al cos.

Els municipals

La guàrdia municipal de Barcelona es va crear el novembre de 1843. No feia ni un any  del bombardeig de la ciutat per part del general Espartero. Era la mateixa època, si fa o no fa, en què l’Estat va crear la Guàrdia Civil amb l’objectiu de reprimir els jornalers andalusos. O sigui que és l’època, en la qual l’estat liberal espanyol es dota de forces repressives, per a controlar els ciutadans que no s’avenien al seu programa centralitzador i d’espoli dels pagesos.

 A les pàgines d’Emili Vilanova, l’autoritat als carrers de Barcelona està representada per tres figures municipals. Eren el graó més baix de l’administració local, els més propers a la gent. L’alcalde de barri – institució creada, com els serenos, per Carles III- sovint era un menestral, que sospirava per treure’s el càrrec de sobre. El sereno era un bon jan i, a més, Vilanova hi tenia amistat amb tots els del seu barri. En canvi, tractava de tanoques, ingenus i dropos els municipals. Explicava sovint que eren especialistes en ficar els peus a la galleda i crear més conflictes que solucions. Havien arribat d’arreu de les Espanyes, i, es deien Jiménez, Mínguez, Fernández, Rodríguez, però tothom els deia Sánchez. Mes ben dit, Xanxes. El cognom s’estrafeia , s’adaptava a la pronunciació barcelonina per riure o burlar-se’n . En fi, l’autoritat municipal era un barret de rialles.

Emili Vilanova va treure molt de rendiment de la figura del municipal. Un personatge pintoresc que feia riure per tanoca i per tal com s’expressava. Però cal reconèixer  que el govern espanyol hi va ajudar molt, en virtut d’una ordre ministerial de 1867. Era una de les últimes lleis d’Isabel II, la reina d’infausta memòria, per la que el govern de Madrid, espantat per l’auge del teatre en català, va obligar a que un dels personatges s’expressés en castellà.  Cap problema! Aquí tenim els Xanxes. Quan sortia a escena començaven les rialles, i quan deia la primera entrada, No me alboroten, más respeto a la autoridad, el teatre es cargolava de riure, i l’actor que li donava la rèplica havia d’esperar una estona que el teatre s’asserenés. Era un truc teatral molt antic. No hi ha cosa que faci riure més que veure que el poder i l’autoritat queden per terra. El públic satisfet, rient i aplaudint.

En aquell temps, hi ha qui diu que a Barcelona es parlaven tres llengües.  El català, que era la majoritària, el castellà i el municipal. A la revista L’esquella de la Torratxa es va publicar un dibuix d’un guàrdia , amb el títol Un neutral. I el text deia: Uns rechidors volen que’s parli castellano, otros catalán… Jo no m’enredo y doy gusto a todos: parlo municipal. En efecte, trepitjaven el castellà, estrafeien el català, i de la barreja sortia un parlar delirant, incomprensible, còmic. Del xampurrejar en deien municipal. Ara catanyol!

Els cafès

Els cafès eren l’altra cara de Barcelona. Molts de clients vivien en pisets i quan sortien i anaven al cafè, entraven en una altra casa, més ben dit, en un altre món. Si anar a la taverna estava mal vist, anar al cafè feia senyor. Era un lloc decent per a gent decent. No hi havien ni crits, ni baralles, ni tampoc borratxos.

Eren locals sumptuosos i espectaculars, que deixaven bocabadats els forasters i ben cofois als barcelonins. Però, cal recordar que aquest tipus d’establiment s’estén per totes les ciutats europees en aquesta època. Però Barcelona, n’estava ben assortida.  El 1865 la ciutat tenia seixanta-cinc cafès. La majoria estaven instal·lats a les Rambles, el passeig per excel·lència de la ciutat. També n’hi havia uns quants al Pla de Palau  a l’entorn de la Borsa.

Els cafès tenien salons espaiosos, pintures a les parets, cortinatges teatrals, decoracions fastuoses, que s’inspiraven en l’orientalisme, que estava de moda en aquells moments. Entrar al cafè, doncs, era mirar-se al mirall del luxe i veure`s ric, i servit per un personal uniformat, atent i servicial. Per a molts homes, anar al cafè era trobar-se en un lloc magnífic que els ajudava a oblidar la seva condició social.

Un altra de les raons per anar al cafè era perquè el licor era de franc. N’hi deien la copa de l’estudiant. La copa es podia allargar hores i hores amb aigua i terrossos de sucre. Però, la generositat dels cafeters amb la copa de l’estudiant es va acabar el 9 de febrer de 1882, un dia fatídic, que va marcar un abans i un després entre la clientela. La mesura va trasbalsar els culs de cafè. Hi va haver tota mena de protestes i, finalment, els propietaris del cafès van acabar cedint i al cap d’uns mesos, concretament, el novembre de 1882 la copa de l’estudiant va ser restablerta als cafès de Barcelona.

Però, va ser un mal averany. El desastre va trigar encara uns anys. Va arribar el 1898, i tots els productes colonials, cafè, sucre, licors i tabac van haver d’adequar-se als preus reals, als preus del mercat mundial. Ja no hi havia colònies, ja s’havien acabat les gentileses dels cafeters!

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: Eugènia de Pagès

Llicenciada en Llengües Clàssiques i en Història Moderna i Contemporània. Professora d’Història, com a catedràtica d’ensenyament secundari. La meva pràctica a l’aula amb un alumnat molt canviant em va portar a investigar els trets de les noves generacions d’estudiants molts marcats pels efectes de les noves tecnologies. Com a resultat, vaig escriure articles en revistes especialitzades i dos libres: Com ser docent i no deixar-hi la pell. Tècniques de concentració i relaxació a l’aula (Graó 2008) i  La generació Google (Pagès editors 2011). Fa uns anys, les tensions creixents entre Catalunya i Espanya em va fer adonar que hi ha un gran buit entre la investigació històrica universitària i la informació que arriba als ciutadans, via escola o via mitjans de comunicació. Des d’aleshores, escric articles que volen omplir aquest buit, partint de la màxima “la veritat té moltes cares però la mentida només una”. Part d’aquests articles han estat recollits en dos llibres: L’Espanya de sempre. Paral·lelismes entre el passat i el present vistos des de la Catalunya del segle XXI (Pagès editors 2014) i No m’ho van ensenyar a l’escola. Història per a adults (Pagès editors 2017). Publico un blog a l'adreça http://repescantelpassat.cat/

4 respostes a «Mongetes versus cigrons. La Barcelona de 1800»

  1. Només puc dir que de petit, una persona venerable d´aquelles que nosaltres la teníem per savi, ens va dir, davant el nostre astorament. Les mongetes són catalanes i els cigrons són castellans. I sempre m´ha quedat aquella frase. Val a dir que a mi no m´agrada ni una cosa ni l´altra.

  2. M’ha distret molt aquest article. Quines curiositats més divertides! Quantes coses no sabem dels nostres avantpassats…

  3. Un interessant i divertit article per un barceloní de neixement, argentoní per casament i alcudienc pels nets més petits.

Els comentaris estan tancats.