La tradició: un reducte reaccionari

L’estiu és propici a les festes, als multitudinaris concerts, als aquelarres, als festivals petitburgesos, i també a les velles tradicions que es venen succeïnt al llarg dels temps, com si aquest simple fet els donés un segell de legitimitat. Però si aprofundim en això, ens adonarem que la majoria d’aquestes tradicions són un reducte reaccionari on se situa un còctel d’irracionalitat, de violència i de vulgaritat, còctel que es transmet de generació en generació.
Continua llegint «La tradició: un reducte reaccionari»

Mitjans d’informació catalans, quo vaditis?

La setmana passada va ser molt significativa pel que respecta al sistema informatiu català que patim. Dimarts 24 d’agost els tribunals del Perú van donar finalment llum verda a la demanda de 4,5 mil milions de dòlars d’INDECOPI (Instituto Nacional de Defensa de la Competencia y de la Protección de la Propiedad Intelectual, Perú) contra REPSOL. Ara ja no és una amenaça, que, per cert, va passar més o menys de puntetes pels nostres mitjans. Ara comença el procés judicial sobre la contaminació de REPSOL en aigües peruanes. Podeu trobar-ne informació a la BBC, a la CNN, o a France24, perquè probablement no en deveu haver llegit res a cap mitjà català.

Continua llegint «Mitjans d’informació catalans, quo vaditis?»

Problemes d’aigua: per què no parlem del turisme?

La memòria meteorològica es curta. Tendim a pensar que els incidents climatològics que ens afecten són primícia. No és així. El canvi climàtic és un fet, però no està demostrat que sigui el causant de tots els fenòmens que patim –no soc jo, qui ho diu; ho diuen els científics. Encara que se’ns presenten com a inesperats i sorprenents, els problemes d’aigua són congènits al Mediterrani. Sempre ha estat així, a la nostra àrea vital. A la novel·la en dues parts de Marcel Pagnol L’eau des collines (Jean de Florette i Manon des Sources), ambientada a la Provença, queden ben reflectits els conflictes seculars, sovint violents, que la carestia d’aigua ha provocat al llarg de la història.

Continua llegint «Problemes d’aigua: per què no parlem del turisme?»

Mentides i cintes de vídeo

Steven Soderbergh ens va meravellar el 1989 amb la seva òpera prima “Sexe, mentides i cintes de vídeo”, una fascinant i sorprenent pel•lícula rodada amb un baix pressupost, en què quatre joves creuen els seus sentiments, els seus valors i la seva sexualitat més o menys explícita, en un entorn raonablement convencional.

Ho he pres com a referència, aparcant el sexe a l’àmbit privat, ja que aquest no ens ajuda en aquest cas a desxifrar el docudrama que estem contemplant. Perquè les dosis diàries de mentides, mitges veritats i complements que els mitjans de comunicació transmeten sobre el conflicte d’Ucraïna i els seus col•laterals, acompanyats dels espots pseudodramàtics (vídeos) del senyor Zelensky, president d’Ucraïna (sempre en vestit de campanya) resulten d’allò més confús.
Continua llegint «Mentides i cintes de vídeo»

Mal govern, una vida incòmoda dual

Tenim molts exemples de països que ho van ser tot, principalment imperis, i que han anat quedant limitats. Tanmateix, continuen sent països de gran qualitat: el Regne Unit, Bèlgica, França, etc. Ara bé, només es coneix un cas de país ric en si mateix, que hagi estat extremament pròsper –va haver d’ajudar Europa!– i que, sense guerres ni danys externs provocats, s’hagi enfonsat tot sol: l’Argentina. En un dels viatges que hi vaig fer vaig tenir ocasió de llegir una sèrie d’articles del diari La Nación que parlaven d’aquesta desgràcia. Analitzaven els tres països emergents de principis del segle xx (l’Argentina, Austràlia i el Canadà) i es preguntaven: si nosaltres érem els més ben posicionats dels tres, per què, al cap de cent anys, ells han triomfat i nosaltres hem fracassat? La resposta era evident: la mala classe política va enfonsar l’Argentina.

Continua llegint «Mal govern, una vida incòmoda dual»

Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?

Aquests columnista, que sempre ha estat proaliat i proatlantista –és a dir, fervent partidari de la col·laboració de l’Europa continental amb els anglosaxons–, es troba darrerament desorientat. Ignoro si el sentiment és general, però molt em temo que els Estats Units han perdut el sentit de la responsabilitat que els portava a actuar com a líders del món lliure. Probablement perquè que ja no en són, de líders. O també podria ser que la frontera entre el concepte de món lliure i autocràcia s’hagi difuminat.

Continua llegint «Estats Units, d’àrbitres a cheerleaders?»

Enganyar-nos amb les coses de menjar

Llegeixo que el cas Reserva de la Tierra arriba als tribunals. Us refresco la memòria: aquesta bodega de Múrcia va falsificar ampolles fent-les passar per denominació d’origen (DO) de Montsant, Terra Alta, Priorat, Tarragona i Catalunya. Aviat és dit. La presidenta de la DO Montsant, Pilar Just, diu que han estat valents denunciant la irregularitat. Les afirmacions de la senyora Just denoten que no sempre es denuncien les irregularitats alimentàries. Aquest tipus d’organitzacions –les  que pretenen donar prestigi a un producte o a una activitat– només poden mantenir-se dretes si les depuracions són internes, i les conclusions es fan públiques. El principi que diu «el nostre mal no vol soroll» porta el virus palermità a la sang. El meu dubte és: s’haurien aplicat aquests mètodes expeditius si el malfactor hagués estat «un dels nostres»? Ho dic perquè aquesta ha estat la llavor que ha descompost la DO Cava.

Continua llegint «Enganyar-nos amb les coses de menjar»

Catalunya, projecte de minoria nacional

Abans d’abordar un problema important –sigui quin sigui– per intentar resoldre’l, el que cal és contemplar-lo a distància. Si un pretén solucionar una situació conflictiva estant-hi immers el millor que pot fer és imaginar-se que qui té el problema és un altre. I observar-lo des de fora. És el més pràctic –recordeu que Averrois, amb la seva lògica àrab, fantasiosa, situava la intel·ligència a la Lluna! La segona condició necessària consisteix a trossejar el problema en bocins digeribles, en «subproblemes» que es puguin solucionar. Amb els grans projectes succeeix una cosa molt similar: per gestionar-los s’han de poder contemplar en la seva totalitat –des de fora– i, al mateix temps, subdividir-los en projectes petits que es puguin administrar amb èxit, és a dir, que tinguin un objectiu assolible i que arribin a bon port. Ignoro si encara es fa així, però abans, quan es construïa una casa i es cobrien aigües, es feia una petita festa. Se celebrava que ja s’havia acabat l’edifici? Ni de bon tros. S’havia acabat el «subprojecte» que permetia continuar treballant sense passar fred ni mullar-se quan plovia.

Continua llegint «Catalunya, projecte de minoria nacional»

Informar-se per ser infeliç?

Ja fa temps que he deixat de seguir determinades informacions. Ho he fet per un simple sentit d’higiene. Fins i tot diria que per un principi de supervivència intel·lectual. Els darrers anys, els nostres sistemes informatius pivoten sobre dues actuacions: xerrar, tot fent safareig, dels polítics ―no pas per debatre’n les idees polítiques― i difondre un munt d’informacions alarmistes per tal de captar audiència. Llegir l’entrevista que el diari Ara va fer al senyor Josep Cuní el 9 de juliol confirma les meves prevencions. Diu el senyor Cuní, amb molt bon seny: “Això d’haver d’estar anunciant la fi del món cada cinc minuts i, al veure que no es produeix, tornar-la a anunciar una altra vegada… No sé si porta enlloc, sincerament”. Aquesta és una idea, si no l’única, que es desprèn del diàleg amb l’entrevistador. La resta de l’entrevista confirma les meves prevencions. Safareig pur que domina el món periodístic: que si alguns sectors polítics li tenen mania al Cuní, que si allí li van clavar un punyal per l’esquena, que si tomba que si gira… No hi ha escapatòria: Sálvame de Luxe disfressat.

Continua llegint «Informar-se per ser infeliç?»

Per què hi ha tants incendis?

Aquest estiu tornem a tenir autèntiques catàstrofes als nostres boscos. Què es pot fer per reduir els incendis? És alarmant la facilitat amb la que perdem superfície arbrada, i és angoixant la sensació d’impotència que sentim, sobretot si vivim a prop de les zones cremades. Fa la impressió que per molts recursos que s’hi dediquin, aquestes catàstrofes no paren de créixer. Alguns insisteixen a definir els incendis forestals com a catàstrofes naturals, pròpies de la regió mediterrània i aguditzades per les onades de calor i per la falta de pluges. Però res més lluny de la veritat; el principal factor és l’acció humana.

Continua llegint «Per què hi ha tants incendis?»