Volem la independència?

  1. Com recuperar la iniciativa

 Alfred BOSCH. És autor de la novel·la “El Temple dels Pobres”

En pocs anys hem passat d’una dinàmica creativa, en què l’independentisme portava la iniciativa, a una fase més reactiva, de protesta contra la repressió i marcada pels presos polítics; ara estem entrant de ple en una etapa depressiva on sembla que la impotència i les actituds conservadores marquen l’agenda. De moment, l’abatiment general encara no ha escampat la veu d’alarma entre els líders i els partits polítics, atès que els resultats electorals no han caigut a un registre catastròfic. L’experiència ensenya, però, que les remors de fons en una societat sempre acaben afectant el signe del vot, encara que l’impacten de forma gradual i amb demora. Tard o d’hora, el clima imperant acabarà perjudicant els partits independentistes.

Continua llegint «Volem la independència?»

Vota Juan?

L’any 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, Clement Atlee va guanyar les eleccions al Regne Unit. Quan li van demanar a Churchill la seva opinió sobre el nou primer ministre, va deixar anar: «Ha arribat un taxi buit al 10 de Downing Street i n’ha baixat Clement Atlee». –Per cert, la idea no és de Churchill; l’acudit és del segle xix–. Nosaltres aquesta ironia no ens la podem permetre. Les accions dels nostres polítics no resulten mai innòcues. L’activitat política espanyola –que inclou la catalana, per ara– sempre projecta sobre la societat sinergies negatives. A vegades, enfurismat, al límit de la tolerància, un es pregunta: «Per què no s’estan quiets? Ja els paguem el salari. Què més volen?». Doncs no. Això no és Itàlia, on la societat civil té més força que la pública. No deixa de ser la unió d’un munt de territoris que abans d’unificar-se ja eren repúbliques centenàries i riques –el bressol del mercantilisme. Per això estan tan acostumats a governar-se mitjançant la iniciativa individual. Aquí no. Massa gent viu aixoplugada sota tot allò que és públic.

Continua llegint «Vota Juan?»

D’acord, però aquest tal Rufián fa lleis!

Llegeixo una entrevista que l’Antoni Bassas fa a la Clara Ponsatí. L’entrevistada deixa anar una frase que és la que hauria d’encapçalar la notícia: «Els mecanismes de selecció de personal de les llistes tancades tenen un efecte dràstic sobre com s’entra a la política, com s’hi sobreviu i s’hi progressa. I, en canvi, podem estar molt orgullosos de l’excel·lència que tenim en altres camps». Exacte! El primer punt de la llista de mals que pateix el país, la meva preocupació principal en l’àmbit públic, és precisament aquest: tenim la pitjor classe política d’Europa. Totalment hispanitzada, poc formada, poc treballadora i que, per tant, practica la mesquinesa del curt de gambals amb una quotidianitat que enerva l’organisme La immensa majoria dels nostres polítics electes no valen el que costa alimentar-los. I és cert el que afegeix la senyora Ponsatí. En molts altres aspectes el país excel·leix. La pregunta és: fins quan?

Continua llegint «D’acord, però aquest tal Rufián fa lleis!»

Com salvem el català? (2)

Anterior: Com salvem el català? (1)

Les claus són la necessitat i el prestigi

El cas d’Ucraïna, doncs, ens il·lustra com es pot redreçar el rumb d’una llengua i d’una cultura. Les eines d’estat no havien estat usades fins al 2014, en què la revolta de l’Euromaidan va revifar la consciència i la identitat ucraïnesa. Va ser decisiva més aviat la determinació col·lectiva, i l’aire jove i fresc que bufava en amplis sectors de la societat. No es tractava només d’una revifada lingüística. Evidentment calia actuar sobre les escoles i els mitjans, però també desplegar una acció de país ambiciosa que inclogués les noves tecnologies, la música, les arts escèniques, el cinema, la literatura i sobretot el món del treball. Es tractava d’impulsar des de l’administració, però també des de tots els sectors, un canvi de consciència.
Continua llegint «Com salvem el català? (2)»

Ucraïna, una guerra extemporània i que corre pressa

En articles anteriors he explicat que l’actual confrontació bèl·lica a Ucraïna és un conflicte larvat. Una de les conseqüències de no haver fet els deures quan va desaparèixer l’URSS. Probablement llavors no es van donar les condicions. Tanmateix, sí que hi ha hagut oportunitats d’ençà del nomenament de Putin com a president de Rússia l’any 2000. Quan Napoleó va fer afusellar el duc d’Enghien, el truculent Fouché –ministre de la policia– ho va criticar. No pas per injust. Va pronunciar la seva famosa frase: «És molt pitjor que un acte malvat. És un error». Tenia raó. Sovint els errors deriven en conseqüències molt més perjudicials que no pas determinats actes perversos. Doncs bé, no haver-nos fet nostre Putin –no haver-lo atret cap als interessos europeus– ha estat un error. I aquest error ara es paga a un preu molt alt: una guerra que hem de mirar que s’acabi al més aviat possible. Continua llegint «Ucraïna, una guerra extemporània i que corre pressa»

La senyora Ponsatí no és dels seus

Al passeig Maragall de Barcelona hi havia, fa anys, una sandvitxeria on servien bon producte. L’establiment estava regentat per un senyor dotat d’un bon humor important. Un cop li vaig sentir dir: «Porto trenta anys casat contra la meva dona». L’anècdota m’ha vingut al cap tot llegint el llibre Molts i ningú, de la Clara Ponsatí. Com que el llibre parla de la seva vida, el subtítol és lògic: Embastat de memòries i altres històries. Si l’escrit s’hagués limitat a l’experiència viscuda durant el seu període de consellera, el subtítol més adient hauria estat Si em punxen, no em treuen sang. I és que els capítols relatius a la seva experiència durant el Procés demostren que els polítics catalans porten trenta anys sent elegits contra els catalans.

Continua llegint «La senyora Ponsatí no és dels seus»

Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus

El més normal no és que els petits idiomes minoritaris aguantin tots sols. Ni que es reforcin per gràcia divina i resisteixin l’embat d’una altra llengua que se’ls menja el terreny. El més habitual és que les llengües minoritzades vagin perdent ús i acabin desapareixent. Les que aguanten, i no diguem les que revifen, és perquè algun poder ha decidit fer-ho i la comunitat de torn ha resolt col·lectivament que no vol que se li escapi la llengua entre els dits. Aquesta és la història dels idiomes en retrocés, i per tant dels seus parlants; o s’organitzen i lluiten, o moren.
Continua llegint «Com salvem el català? (1): Ucraïna, precisament, ens ofereix claus»

Dotze contra quatre mil

Una empresa vinícola que es diu Reserva de la Tierra feia trampes a l’hora de produir vi. El frau pot arribar a 10 milions d’ampolles i afecta la pràctica totalitat del territori català. I exportadors, que eren ells! No es mocaven amb mitja màniga. Qui ho havia de dir, que, entre nosaltres, hi hagués gent que fa trampes?

Continua llegint «Dotze contra quatre mil»

Ucraïna: s’hauria pogut evitar

A l’article «Ucraïna, les conseqüències d’un problema mal tancat», intentava assenyalar l’error històric que va significar tancar en fals la dissolució de l’URSS. Un error entre molts altres que pivotaven en la falta de generositat. El més greu, però, va ser no fixar els interessos de cadascú a la zona. No es va establir una geoestratègia postcomunista. Tota aquesta deixadesa la van manegar els nord-americans amb un president Ieltsin totalment invalidat. Nosaltres ja teníem prou feina administrant la nova Europa que naixia de la caiguda del Mur de Berlin.

Continua llegint «Ucraïna: s’hauria pogut evitar»

Menjar no fa cultura

Un dels aspectes que han fet de Josep Pla un escriptor conegut és la capacitat que va demostrar a l’hora de sintetitzar en una sola frase una idea que a qualsevol de nosaltres ens costaria pàgines desenvolupar. A més tocava totes les especialitats. Per desmuntar les ínfules que es donaven alguns perquè havien viatjat una mica, era així de rotund: «Si viatjar donés cultura, els revisors serien les persones més cultes del món». De menjar va escriure’n moltes d’enginyoses. En general, per elogiar les preparacions senzilles i les cuines nacionals, que sempre han de ser geogràficament limitades: «La cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola». Encara que tampoc va bandejar l’elogi merescut a l’exquisidesa internacional: «El caviar seria bo encara que fos barat».

Continua llegint «Menjar no fa cultura»