Barcelona ja no somnia


Alfred BOSCH


Ja fa uns anys que la ciutat de Barcelona no té cap somni. A diferència del que havíem vist històricament, fa un bon temps que no hi ha cap projecte ambiciós, cap idea de capitalitat, ni bona ni dolenta. Simplement no existeix la creativitat en majúscules. Ho podem endossar tot a l’estil de l’alcaldessa Ada Colau, i certament la lideressa no ha fet res que ens pugui engrescar, ni tan sols en el terreny de l’enginyeria social. Però la veritat és que el mal ve de lluny i és molt més profund que tot allò que pugui ser imputat a l’actual equip de govern municipal.

Continua llegint «Barcelona ja no somnia»

Km 0? Sí, però compte

Hi ha moltes coses que el país hauria de preservar, perquè no tenen rival. Una d’elles és la cuina, tal com ja vaig exposar a l’article «La destrossa d’una cuina nacional». La indústria agroalimentària és fruit d’una tradició en la forma de menjar i una peça fonamental de l’economia catalana, ja que representa una quarta part del nostre sector industrial. Hauríem de ser-ne tots conscients i estar-ne orgullosos. I amatents pel que fa al seu futur.

Continua llegint «Km 0? Sí, però compte»

Defensa pròpia

Ens preguntem, amb una certa perplexitat, les raons, en especial, de la decadència de la nostra llengua. Potser podem trobar una explicació en la comparació històrica amb altres països en unes circumstàncies, només aparentment diferents, que ens doni eines pera analitzar on som i com podem fer-ho per a redreçar la situació.

Continua llegint «Defensa pròpia»

Tots hauríem de ser Josep Costa

Aquestes darreres setmanes hem tingut dues mostres de dignitat que, a molts de nosaltres, que hem perdut bona part de la fe en el país, ens reconforten. La primera va ser l’actuació del senyor Antonio Baños quan va anar a declarar a Madrid. No va voler-ho fer en espanyol. I no per cap mania a l’idioma –el senyor Baños utilitza l’espanyol molts cops, sinó perquè el tribunal no li va acceptar fer-ho en català. La seva reacció hauria de ser l’habitual entre tots nosaltres. Encara no m’explico la vergonyant acceptació que al macrojudici del 2019 no s’hi pogués parlar català. No ho he paït. Bravo, doncs, pel senyor Baños. A desgrat que no combregui políticament amb ell, jo també soc Antonio Baños.

Continua llegint «Tots hauríem de ser Josep Costa»

Qui són els amos del futbol mundial?

Sabem que el Barça és propietat dels seus socis, com passa amb el Real Madrid, l’Athletic Club i l’Osasuna, però també sabem que això és una anomalia perquè la gran majoria de clubs professionals són Societats Anònimes. Avui ens proposem saber qui hi ha al darrere d’algunes de les entitats més prestigioses del futbol mundial.

Continua llegint «Qui són els amos del futbol mundial?»

La destrossa d’una cuina nacional

En un article anterior vaig manifestar la convicció que la independència del país anava per a llarg. I que per assolir l’èxit final s’havia de triomfar en petits subprojectes col·lectius dels quals s’havia de responsabilitzar cadascú. Els partits s’haurien de focalitzar en la seva regeneració. Els mestres s’haurien d’esforçar a fer millor la seva feina com a transmissors nacionals de la consciència del país. etc. Personalment, m’he proposat poques coses, però intensament. Intensament perquè les practico cada dia. Primera: a Catalunya només parlo català. Qui no m’entengui que s’hi esforci. Segona: anomeno botiflers aquells polítics que depenen de partits de fora de Catalunya. Em cenyeixo al diccionari. Tercera: no anomeno anticatalanistes els que són, de fet, anticatalans i són els meus enemics, no pas adversaris. Aquell que voldria veure desaparegudes la llengua i la cultura alemanyes no és un antigermanista. És un antialemany. Quarta: intento evitar la destrucció de la cuina nacional catalana. I d’això va el tema d’avui.

Continua llegint «La destrossa d’una cuina nacional»

Hem de celebrar el primer d’octubre?

Deixeu-me que us digui d’entrada que no escric aquest article en representació de ningú, ni de cap partit polític ni de cap mena de col·lectiu. És més, segueixo els principis de llibertat de pensament i expressió que ens hem marcat els bloggers del ParlemClar, sense tolerar cap mena de censura ni de sobre-correcció política. A partir d’aquí, doncs, tot són pensaments meus i només meus, agradi a qui agradi i pesi a qui pesi.
La celebració del primer d’octubre, a la vista del que ha passat enguany, va pel camí de convertir-se en una altra commemoració d’oportunitats perdudes, a l’estil del 6 d’octubre o el 14 d’abril o l’onze de setembre. Per algun motiu, tenim inclinació per les desfetes i les il·lusions esclafades…. potser perquè com a nació encara no hem obtingut cap victòria massissa, clara, incontestable. I potser sí, ves a saber, potser Groucho Marx tenia raó i acabarem transitant de derrota en derrota fins a la victòria final. No seríem el primer cas en la història.

Continua llegint «Hem de celebrar el primer d’octubre?»

Fronteres: civilitzats i paleolítics

Les fronteres són sempre una invenció humana. Tenim tan ficat a la closca allò dels mapes polítics de coloraines que vam estudiar al “cole”, que encara que ens consta que d’aleshores ençà han canviat força, continuem pensant que són reals. És el que els estats volen que pensem.

Però aquelles fronteres que són aparentment naturals no ho són gens de naturals.
Continua llegint «Fronteres: civilitzats i paleolítics»