Pegasus com un símptoma més del desgovern

Una amiga em comenta un fet del qual ha tingut notícia i que és prou significatiu. Uns senyors van a buscar el cotxe al seu pàrquing i el troben barrat. No hi poden accedir. Resulta que el banc els acusa d’impagament. Però el pàrquing és seu de fa anys, no està afectat per cap hipoteca. Després d’anar amunt i avall, amb els mossos pel mig, resulta que tot ha estat un error. Però el cas és que ja estava fet. El banc, de manera irregular –il·legalment–, els havia bloquejat una propietat privada. La meva amiga es pregunta: «És possible?». A la pregunta, retòrica, li contesto que sí. Que aquestes situacions són un dels símptomes d’una societat desgovernada: és el que passa quan ningú vetlla que les normes es compleixin i quan el que les transgredeix se sent impune. És la llei del més fort, o del més espavilat. I és el perillós camí per on ara comencem a transitar. Tot sembla del primer món, però no hi ha res que acabi de funcionar. La injustícia campa lliurement i el sentiment d’inseguretat i d’impunitat generalitzada és molt viu. Aleshores s’entra en una mena de fatalisme: «Aquí no hi ha res a fer». Pel que sembla, estem abocats a ser una mena d’Argentina entaforada al mig de la Unió Europea (UE). El peatge que Europa ha de suportar per tenir hispans dins de casa.

Quan els elegits no governen perquè no estan prou preparats, governa algú altre. De manera irregular i de forma maldestra, però governa. En el dia a dia són els funcionaris – administrativament, esclar. En casos importants, és el poder judicial. A les repúbliques bananeres –les nostres hereves, ja m’entenen– els militars hi tenen una gran volada. No sembla que sigui el nostre cas. Això sí, els que universalment treuen el nas de forma inevitable són els gangs, les bandes organitzades. No cal que siguin d’estètica Chicago o, per fer-ho més nostre, tipus Vaquilla –amb això vull dir que no cal que ens els imaginem amb la pistola al cinturó. Un banc que actua com ha actuat el del cas que explicava al principi forma part d’una mena de gangsterisme que aprofita l’ocasió per poder actuar impunement, ja que sap que per determinats actes ningú li picarà el crostó. En tot allò que depèn de la UE, per exemple, no s’hi atrevirà, però aquesta «petita delinqüència» –deixeu-me dir-ne així– la pot exercir sense que ningú li posi gaires impediments. En resum, s’acosten uns temps en què ens haurem d’acostumar a patir irregularitats sobre les quals no hi podrem fer res: mesos d’espera per operar-se, sistema d’ensenyament mediocre, carreteres amb clots, voreres sense mantenir, abusos de poder administratiu, delictes impunes… irregularitats continuades, vaja.

Un exemple d’aquest desgovern és el cas Pegasus. S’ha generat un gran xivarri. En part perquè és un fet greu i únic –Espanya pot desballestar qualsevol institució, i més li valdria a la UE parar-hi atenció– i en part perquè afecta determinades elits. D’irregularitats en patim cada dia –jo fa temps que per parlar de segons quines coses faig servir Telegram o Whatsapp, perquè no sé si tinc el servei de veu punxat. Hi ha qui té por de les intromissions de Google. A mi em fa molta més por l’Estat. Sobretot quan està governat per incompetents; és a dir, desgovernat.

Un exemple del que dic –que si qui ha estat designat per governar no governa s’hi posa un altre– és Margarita Robles. Què és aquesta dona, sinó la delegada de la cúspide judicial i funcionarial al bell mig d’un govern teòricament demòcrata? Que ningú es pensi que les influències dels poders fàctics actuen necessàriament a la ombra. Aquesta bípeda ha dit que quan les idees no encaixen amb les que ella i els seus defensen, l’estat de dret se’l passen per l’aixella. Ep, no us ho perdeu: és membre de Juezas y Jueces para la Democràcia i jutgessa del Tribunal Suprem. Realment, veient gent com la Robles un no pot deixar de pensar en aquella frase que va dir en Pla a en Gaziel: que Espanya era un «embasament de merda d’unes proporcions fantàstiques». A més, aquesta delegada dels jutges al govern espanyol fa gala de la típica hispanitat pedant, arrogant i sense vergonya a l’hora de mostrar la seva ignorància sobre qualsevol cosa que succeeixi més enllà dels Pirineus. Va dir, no sense mala intenció, que no sabia què era The New Yorker. Aquí no li cal patir, perquè nosaltres no tindrem mai un The New Yorker. Ja té raó, ja, l’advocat Gonzalo Boye, quan diu que fa anys que a Espanya el periodisme no informa sinó que divulga notícies. Les que veu passar… o les que li diuen que passi.

I l’independentisme què fa? Sembla com si s’haguessin encomanat dels Comuns –abans ICV, etc. Adopten l’estratègia de presentar un atac que s’ha dut a terme específicament contra els catalans com un subcas d’atemptat als drets universals. «No rigueu, que això de Pegasus us pot passar a vosaltres!». La internacionalització del cas català no va per aquí, senyors meus! Significa oblidar que la majoria d’espanyols no troba malament espiar, sempre que l’espiat sigui l’independentisme. Aquesta actitud nostra, diluent, a la llarga, és còmoda. Ens lliura de responsabilitats i ens permet, per exemple, culpar els britànics de la desfeta del 1714.

PS: En acabar l’article llegeixo la notícia que potser –no està clar, encara– també s’ha estat espiant el Pedro Sánchez i a la Robles. M’importa molt poc si els han espiat i per què. A veure si ens adonem que als independentistes se’ls ha espiat per ser independentistes catalans –ho ha justificat la Robles! Ja n’hi ha prou de diluir i equiparar la causa catalana! Estic fart que ens posin al mateix sac de segons quins agreujats. Franco fou un dictador per a tots els espanyols, cert. Però no va intentar exterminar la cultura castellana, ni l’andalusa, ni la murciana, ni l’aragonesa, per exemple.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

3 respostes a «Pegasus com un símptoma més del desgovern»

  1. Per mi fatalisme és creure que els catalans votaran mai partits diferents dels que voten sempre. Fatalisme és creure que els partits actuals dits independentistes són de veritat independentistes. Fatalisme és creure que si es presentés un partit nou independentista de veritat els catalans el votarien. Fatalisme es creure que els catalans volen realment la independència i no gaudir del victimisme i la superioritat moral respecte Ñ, celebrant arrossades reivindicatives i lluint llacets grocs i altres delícies folklòriques. Fatalisme és insistir en l’autoengany.

  2. El problema ja no és que tinguin i de retop tinguem un desgovern, el fet és com es pot solucionar perquè jo no hi veig solució de continuar d´aquesta manera. Ans el contrari que anirem més malament si es manté tot com ara. Confonen un estat de dret amb un estat que no s´aguanta dret!
    L´independentisme l´entretenen amb uns JJOO del Pirineu o el Catalangate o qualsevol altre fet que els distreu del més important. Si sabessin que si Catalunya fos lliure no tindríem aquests problemes, llavors no perdrien el temps. Per tant, als que són al Parlament ja els va bé dedicant-se a altres coses perquè Espanya no els dirà res. Ara hi ha una cosa que no se´n pot ni parlar! La llibertat catalana, i si ho fan els ho prendran tot i els multaran o els empresonaran. I és el peix que es mossega la cua. Ara que siguin valents i diguin no volem la llibertat perquè té un cost que no volem pagar.
    Per això una política del segle passat em digué: no saben com dir que no a la seva gent.
    Llavors Catalunya anirà pel pedregar. Com deia al principi, com ho podem fer per reconduir la situació?

    1. No ens en sortirem, som covards de mena. La nostra història està plena de cridòries heroiques que acaben en derrota (o retirada tot rondinant). Penso que la por a abordar seriosament la independència es deu a la sospita inconfessable que no tindríem una millor governança. A la vista de tots els fracassos anteriors, qui pot assegurar que aquest cop el desgovern que ens explica en Xavier no serà pitjor encara?.
      Ho saben els mateixos líders i per això la facilitat per fugir d’estudi amb divisions, plans divergents, etc. que porten a un estat de procrastinació permanent.
      Com va dir en Manuel Delgado, “I si l’aturada del 10 d’octubre no va ser per por als morts, com ens van dir, sinó per por als vius?”.

Els comentaris estan tancats.