Per què el feixisme treu el cap de nou a Itàlia?

Les últimes eleccions a Itàlia, que han donat la victòria a una aliança de partits de dreta i d’ultradreta,  entre els qual la primera força ha estat “Fratelli d’Itàlia”- curiosament té nom de congregació religiosa- la líder del qual, G. Meloni, ha tingut des de ben jove una trajectòria política lligada al feixisme italià. Això és un fet, però la pregunta que s’han fet molts analistes, italians i europeus, és per quèel feixisme treu el cap de nou a Itàlia?

D’entrada, tres respostes semblen evidents, tot i que gairebé només se n’ha parlat de les dues primeres: el desencant polític de la majoria dels italians, la qüestió migratòria i la més profunda, al meu entendre, la pervivència del feixisme a Itàlia. Bàsicament ens centrarem en aquesta última.

 

La qüestió migratòria ha omplert també moltes planes, però crec que s’ha tractat el tema molt superficialment. El tema és molt complex i delicat i Itàlia ha hagut d’entomar els milers i milers de immigrats i de refugiats sense cap ajut de la UE. Ja t’ho faràs! A Itàlia, com a la resta d’Europa, hi ha un debat sobre els emigrants extra-comunitaris, no sobre els refugiats de guerra, els quals tots els estats europeus estan obligats a acollir per l’acord de la Convenció de Viena de 1949 i 1977. Altra cosa és que això en la pràctica es compleixi.

Els pro-immigració creuen que els països tenen el deure moral d’acceptar no sols els refugiats, sinó aquells que volen immigrar per raons bàsicament econòmiques. Els anti-immigració remarquen que un dels drets més bàsics de qualsevol col·lectiu humà és defensar-se contra la invasió, militar (cas d’Ucraïna, per exemple) o d’immigrants. El debat té molts més arguments, que ara, potser, seria massa llarg de resumir, com els defensats pels pro-immigració  que assenyalen que Europa mateixa és summament diversa, i que els valors de la tolerància i la llibertat formen el nucli de la seva essència, mentre que els anti-immigració estan d’acord en què aquests valors europeus són el més important  i acusen molts grups immigrants -sobretot els procedents dels països musulmans- d’intolerància, misogínia, homofòbia i antisemitisme…. Irònicament, ha estat l’èxit d’Europa a l’hora de construir un sistema multicultural pròsper allò que hi ha atret tants d’immigrants

I, finalment, el tema més de fons és la pervivència del feixisme a Itàlia, malgrat uns règims polítics democràtics o pseudo-democràtics des del final de la II Guerra Mundial i el final aparent del feixisme. La política exterior agressiva duta a terme per la Itàlia feixista durant la dècada de 1930 i en la II Guerra s’ha mantingut en la foscor fins ara: els banys de sang a Líbia i a Etiòpia, l’annexió forçosa d’Albània, l’ocupació parcial de França i d’Egipte, les massacres a Grècia i a Iugoslàvia. Un horror, que amb l’excusa  de les atrocitats dels nazis, es va tapar. Com diu un historiador italià, Giovanni Donfrancesco: “Molts italians segueixen pensant que els colons italians eren uns camperols valents que van anar a treballar a unes terres inexplotades, que van construir carreteres i escoles, en fi, que van portar la civilització d’alguna manera.

Per entendre aquesta foscor sobre el feixisme italià ens cal analitzar la situació a Itàlia un cop derrotat el feixisme i acabada la II Guerra Mundial.

Després de la guerra

En acabar la guerra, els partits antifeixistes italians, inclosos els comunistes, van preferir no insistir sobre aquests crims comesos per Itàlia a l’estranger. Volien evitar donar una imatge negativa del país durant les negociacions de pau i estovar una mica els Aliats per tal de limitar l’import de les reparacions i la pèrdua de territoris.

Itàlia no va tenir l’equivalent dels processos de Nuremberg i els Aliats no van exercir cap mena de pressió perquè els principals responsables i criminals feixistes fossin jutjats, no perquè creguessin en la seva innocència sinó perquè temien dividir una societat on el partit comunista estava ben arrelat. Per tal d’afrontar aquesta amenaça, els britànics, que van ocupat Itàlia després de la guerra, van donar suport al retorn dels antics feixistes. Aquesta política d’amnistia tenia l’aval del papat, enemic naturals dels comunistes ateus. D’altra banda, al Vaticà li interessava tapar el passat i fer oblidar l’actitud del Papa Pius XII, que mai havia condemnat explícitament el règim d’Adolf Hitler ni la persecució dels jueus a Europa. Tot plegat va fer que el 1946 entrés en vigor una amnistia general.

Com a França, la República italiana fundada després de la guerra es reivindicava procedent  de la lluita de la resistència. Certament a Itàlia els partisans, que eren uns 350.000, van tenir un paper rellevant durant la guerra, però hi havia més de 500.000 membres de les forces de seguretat que s’havien mantingut fidels a Mussolini. I, a més, molts italians van canviar de jaqueta per oportunisme. Senzillament, ¿com era possible que es tornessin antifeixistes d’un dia per l’altre aquells que havien donat suport al feixisme i a les guerres de Mussolini? Cal no oblidar que els partits italians, però també els Estats Units  i la Gran Bretanya, temien que el PCI, el partit comunista més poderós de l’Europa occidental, arribés al poder. L’anticomunisme visceral dels feixistes italians va afavorir nomenaments  per a importants funcions ministerials, policials i militars, justament per lluitar contra el PCI. L’objectiu era una mena de transició suau del feixisme a la democràcia.

Com a complement del mite de la resistència, va sorgir una llegenda molt còmoda que presentava el conjunt dels italians, inclosos els que havien donat suport al feixisme, com bones persones, incapaces de matar una mosca, un pèl ingenus i que havien estat manipulats per Mussolini i els nazis. El resultat d’aquesta construcció és una demonització dels alemanys i la instrumentalització del nazisme, presentat com el mal absolut per a minimitzar els crims del feixisme.

Conseqüències

A principis dels anys noranta, una gran investigació judicial anomenada Mane pulite va desvelar una àmplia xarxa de corrupció i de finançament il·lícit dels partits polítics històrics, que basaven  la seva legitimitat en la resistència contra el feixisme. L’escàndol va marcar el final de l’aliança antifeixista, que havia estat la base de la República italiana. Alguns partits històrics, com la Democràcia Cristiana, que havien protagonitzat la política des de la II Guerra, literalment van desaparèixer. Aquest terratrèmol va propiciar l’aparició de nous partits, sobretot d’alguns que volien rehabilitar parcialment el feixisme.

En aquest context, hem de situar el moviment polític Força Itàlia de Silvio Berlusconi i el partit d’extrema dreta Aliança Nacional, fundat per Gianfranco Gini, el qual malgrat haver declarat que “Mussolini era l’estadista més gran d’aquest segle” i que “el feixisme està idealment viu”, va aconseguir que la seva formació es convertís en la tercera força del país. Meloni, l’actual líder dels Fratelli d’Itàlia hi estava del tot vinculada.  Fa anys que no és gens estrany sentir a Itàlia coses com: “el feixisme s’ha demonitzat” o “hi havia aspectes positius en el feixisme”. De fet, declarar obertament les simpaties cap al feixisme ja fa temps que no és un tabú.

Com ha pogut arribar Itàlia fins aquí? L’era Berlusconi hi va contribuir, segur. Però la relació problemàtica dels ciutadans italians amb la política no data de l’època Berlusconi. L’educació democràtica de la societat italiana es va veure frenada, sobretot, perquè la Democràcia Cristiana va impedir una confrontació honesta amb el passat, com es va produir a Alemanya. Si Itàlia hagués fet el seu treball de memòria, serien tan nombrosos els ciutadans que excusen i relativitzen el feixisme? Si els responsables, però també la població que havia donat suport al règim criminal, hagués assumit la seva responsabilitat, els italians serien, ara, tan sensibles a aquests discursos demagògics?

La transició suau del feixisme a la democràcia té un preu molt car que Espanya també està pagant…

 Alguns espanyols estan començant a dir sense cap mena de vergonya“ Jo soc fatxa”…i l’ínclita Ayuso s’hi ha sumat….

 

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: Eugènia de Pagès

Llicenciada en Llengües Clàssiques i en Història Moderna i Contemporània. Professora d’Història, com a catedràtica d’ensenyament secundari. La meva pràctica a l’aula amb un alumnat molt canviant em va portar a investigar els trets de les noves generacions d’estudiants molts marcats pels efectes de les noves tecnologies. Com a resultat, vaig escriure articles en revistes especialitzades i dos libres: Com ser docent i no deixar-hi la pell. Tècniques de concentració i relaxació a l’aula (Graó 2008) i  La generació Google (Pagès editors 2011). Fa uns anys, les tensions creixents entre Catalunya i Espanya em va fer adonar que hi ha un gran buit entre la investigació històrica universitària i la informació que arriba als ciutadans, via escola o via mitjans de comunicació. Des d’aleshores, escric articles que volen omplir aquest buit, partint de la màxima “la veritat té moltes cares però la mentida només una”. Part d’aquests articles han estat recollits en dos llibres: L’Espanya de sempre. Paral·lelismes entre el passat i el present vistos des de la Catalunya del segle XXI (Pagès editors 2014) i No m’ho van ensenyar a l’escola. Història per a adults (Pagès editors 2017). Publico un blog a l'adreça http://repescantelpassat.cat/

2 respostes a «Per què el feixisme treu el cap de nou a Itàlia?»

  1. Sempre resulta interesant, per a alguns, el repàs històric de perquè les coses són com són. Això pot quedar molt bé en una aula universitària o una conferència.
    Però dubto que això interessi gaire a les noves generacions que són les que han de decidir el futur dels països. Avui dia ens agradi o no la immediatesa és la que regeix la vida de les persones.
    Personalment sempre trobo a faltar alternatives al que passa en el present. I per a mi el que passa és justament això, que no existeixen alternatives reals a aquests populismes barats que saben tocar la fibra més primitiva de les persones per portar-les, en un gran exercici de manipulació, cap a postures racistes. Perquè racisme és el masclisme, la xenofòbia, el classisme i tots els ismes que hi volem posar. Tot és racisme.
    La única alternativa és per a mi una formació política que tingui com a fonament la Declaració Universal dels Drets Humans. Tan senzilla com desconeguda.
    Perquè la gent hem de tenir els drets que es reflecteixen en la Declaració així com també els deures que de ella emanen.
    Per exemple: una persona té dret a cercar una vida millor allà on sigui i entrar al país receptor legalment. Però si no pot aconseguir-ho després de rebre tot l’ajut possible en un temps prudencial ha de reconèixer el seu fracàs i ser ajudat a tornar al seu país d’origen. Soc conscient de que això sona dur, però és la única opció per desarmar els arguments feixistes que es basen en els mitjans que empra la gent foránea sense feina per subsistir.
    Soc conscient de que aquest no és l’espai per obrir un debat sobre aquests temes. Únicament volia deixar constància de que només amb postures realistes i valentes, sense anar amb el lliri a la mà, podrem desarmar l’argumentari feixista que viu de remoure i manipular sentiments com la por que són els que els alimenten.

  2. Respecte a la pervivència del feixisme a Itàlia i a Alemanya, dues anècxdotes personals. Fa anys vaig estar per la Puglia i la Basilicata per turisme. Allí, en una casa particular reconvertida en casa-museu típic de la regió, en les parets del menjador, hi havien vàries fotos emmarcades d’una visita de il Conduttore d’una de les seves visites a la regió, així, com la cosa més normal del món. En canvi en una estada a una familiar postissa alemanya meva, l’entranyable tante Trude, ja molt gran, tenia penjada fotos d’ella d’uniforme de la seva joventut però sense cap simbologia nazi. Comentada la visió de les fotos amb altres amics alemanys em comentaven que era raríssim, es veu que després de la guerra la gent abjurava del seu passat totalment i destruïen les fotos de llavors i no volien ni conservar-les com a record personal. El sentiment de culpa pel passat era evident que era diferent als dos països…

Els comentaris estan tancats.