Per què hi ha tants incendis?

Aquest estiu tornem a tenir autèntiques catàstrofes als nostres boscos. Què es pot fer per reduir els incendis? És alarmant la facilitat amb la que perdem superfície arbrada, i és angoixant la sensació d’impotència que sentim, sobretot si vivim a prop de les zones cremades. Fa la impressió que per molts recursos que s’hi dediquin, aquestes catàstrofes no paren de créixer. Alguns insisteixen a definir els incendis forestals com a catàstrofes naturals, pròpies de la regió mediterrània i aguditzades per les onades de calor i per la falta de pluges. Però res més lluny de la veritat; el principal factor és l’acció humana.

El primer que hem de dir és que, en contra del que pot semblar, hi ha més boscos que abans. Concretament, un 25% més que fa tres dècades. Des de la prehistòria no hi havia hagut a Catalunya tants arbres. Perquè malgrat la crema massiva de superfície boscosa, com que els conreus tradicionals s’han anat abandonant, la vegetació forestal ha envaït grans àrees abans conreades –que avui són més combustibles. En gran mesura, per tant, crema més fusta perquè n’hi ha més. És clar que les espècies d’arbres també han anat canviant, i això encara augmenta el risc, perquè les alzines tradicionals, per exemple, no són tan inflamables com els pins que ara dominen moltes regions.

Una conclusió, doncs, seria que no passa res, que tenim més bosc que mai i que ens podem permetre el luxe d’anar-ne perdent. Però no, aquest és un luxe que no està al nostre abast. Si damunt d’un bosc cremat s’hi tornés a llaurar i cultivar, potser no caldria que ens amoïnéssim tant; el que passa és que un incendi empobreix i erosiona molt el territori, la qual cosa asseca la geografia, aprima el sòl fèrtil i dificulta la retenció d’aigua. El que més importa, aleshores, no és tant si la massa d’arbres augmenta o disminueix, sinó els motius pels quals ho fa i la capacitat que té la terra de regenerar-se.

Aquí és on anem molt malament. Si tenim en compte que el 75% dels boscos són privats, entendrem que el problema principal és la deixadesa. La gestió sostenible de la massa forestal és molt deficient, perquè els propietaris no poden (o no volen) treballar les seves finques. Caldria que netegessin el sotabosc, evitessin les grans densitats, hi animessin una vida animal adequada. Antigament, la gent de pagès i els llenyataires explotaven tot allò que el bosc donava, i se’n cuidaven de la seva salut ecològica i productiva. També hi havia incendis, naturalment, però no tants ni tan destructius.

Equivocadament, pensem que la majoria dels incendis són un problema de delinqüència o de gamberrisme. El típic brètol que llença una cigarreta o fa un foc de camp sense precaució. Ara bé, està demostrat que no és així; tot i que hi ha casos d’imprudències (5%), la major part dels focs comencen i s’estenen per pràctiques pròpies de l’agricultura (34%) o de la ramaderia (20%). Altra vegada, ens trobem amb una situació de precarietat; la llenya s’utilitza de forma inadequada, perquè no hi ha ni mans ni diners per obrir clarianes o netejar el sotabosc de manera més controlada i gradual. La pagesia cada dia ho té més cru, treballa més a precari i es queden més sols. O reben ajuda, i es considera la seva feina com patrimoni col·lectiu, o serà molt complicat corregir les tendències.

Segons els experts, la solució passa per veure el problema com un mal estructural endèmic que destrueix un bé comú. Per molt que la major part dels boscos estiguin en mans de particulars, formen part del benestar i de l’ecologia comuna, i en conseqüència cal intervenir-hi amb eines públiques. Quan es fan malbé carreteres o equipaments urbans, no tenim cap dubte en considerar que cal injectar-hi recursos públics. Fins i tot en equipaments privats, que són considerats d’interès públic quan afecten la salut, l’educació, el transport o qualsevol altre servei bàsic. Doncs això; hem de convertir la terra i el paisatge en un servei bàsic.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.