Quan el que falta és la voluntat de regeneració

El pitjor virus que pot atacar qualsevol organització és l’immobilisme. La voluntat de no canviar. Com que l’evolució és canvi, renunciar a l’evolució és letal. Es pot ser conservador o progressista –i, entremig, totes les games possibles. Totes les opcions tenen aspectes positius. L’única que no té res de bo és l’immobilisme. I en aquest moment el país té l’immobilisme perfectament representat en la classe política instal·lada. Estem davant d’un fenomen fàcil d’explicar: els que haurien de promoure canvis han estat seleccionats pel mateix sistema que haurien de matar. Els uns no en saben prou –ja vam veure que el procés de selecció és nefast–; i els altres no volen perquè el modus vivendi ja els està bé i són conscients que no sobreviurien en el món dels contribuents.

L’altre dia el senyor Junqueras deia, en un míting, que no s’hi val el derrotisme. Que hem de continuar la lluita, etc. Un discurs abrandat, més propi del frontpopulisme irracional que no pas d’una estratègia seriosa. Perquè no es poden llançar acusacions de derrotisme així com així, sobretot tenint a la vista els elements amb què es compta. Imagineu-vos que proposo posar un coet a la Lluna i que, per fer-ho, contracto un equip format pels que gestionen Rodalies RENFE –o Correus, tant me fa. Es podria acusar de derrotisme aquells que creguessin que el projecte de la Lluna fracassarà? Doncs aquí estem. La independència de Catalunya no serà mai mentre el procés estigui gestionat pels pitjors. Que no són pas tots els polítics? Cert. Alguns, generalment exògens, se’n salven. Però el conjunt resulta insolvent.

Si no es canvia el sistema electoral –el sistema de selecció dels polítics–, poca cosa hi ha a fer. Ara bé, ¿es pot trobar una situació intermèdia que ens permeti sobreviure decentment i que doni pas a una mínima regeneració? Jo crec que sí. Hi ha nyaps que permetrien avançar amb una mica de decència. Les llistes electorals són tancades –les ha de confeccionar el partit– i llarguíssimes, ja que són provincials. Com que això no canviarà en els propers anys, cal buscar mètodes alternatius per confeccionar-les. Hi he donat quatre voltes i, evidentment, totes passen per fer unes primàries. Però no unes primàries com les que plantegen tots els partits, que el que pretenen, bàsicament, és que no canviï res.

Unes primàries ben fetes haurien de tenir en consideració tres principis fonamentals. Els candidats haurien de ser locals, coneguts per l’electorat del territori. Aquesta primera condició ens porta a la segona: haurien de ser elegits en un territori petit, ja que, altrament, després no se’ls pot demanar responsabilitats. I la tercera condició és que les primàries haurien d’estar obertes a tots els ciutadans i no només als militants –que, en general, tendeixen a ser uns il·lusos o bé uns oportunistes. Dit tot això, tenim els elements per muntar-ho. Una mica Frankenstein, però millor que res.

A cada província es podrien fer primàries a nivell comarcal –a les grans ciutats, per barris. Quants candidats? Pocs: un, dos o tres per comarca o per barri. Garantint que, com a mínim, aquest elegit anirà al capdamunt de la llista junt amb d’altres de la resta de comarques de la província. En quin ordre dins de la llista tancada? Això són detalls que caldria estudiar, però jo diria que el primer de cada comarca hauria de figurar en el bloc dels primers, després els segons de cada comarca en un segon bloc, etc. Que no hi hauria res garantit i que algunes comarques no tindrien diputat? Segur. Però es compliria un requisit bàsic: les llistes no les confeccionarien els partits, sinó l’electorat, i ho faria seleccionant entre gent del territori que coneix. No s’utilitzarien mai llistes obertes amb desenes de candidats; creen una confusió perfectament intencionada.

Som un país amb tendència a encunyar expressions que designen accions que ningú ha tingut mai intenció d’assolir: «turisme de qualitat», «hub aeroportuari», «mobilitat sostenible», «pacte per la reindustrialització», «FP de qualitat»… Una de les frases repetides ad nauseam pels independentistes és «eixamplar la base». Evidentment, sense cap intenció de fer res per eixamplar-la, altrament no tindria gràcia. A part de xerrar, volen fer alguna cosa per eixamplar la base i diferenciar-se dels partits espanyols? Posin en marxa un pla com el que he exposat, o qualsevol altre que demostri voluntat de regeneració i de canvi. Almenys així es diferenciarien dels partits espanyols. Els botiflers que conformen la llista d’aquests partits els nomena Madrid; i, per tant, poc marge de maniobra tindrien. Quedarien desemmascarats.

Un procés com el que acabo de descriure es podria implementar via una consulta popular voluntària, per llei, per exemple –per comptar amb propaganda institucional. Però si mai a Madrid la impugnessin, es podria signar una mena d’acord entre els partits polítics catalans. D’alternatives n’hi ha. El que falta és veritable voluntat de regeneració. I no hi ha excusa que valgui. I jo, mentre no detecti ganes de canvi, no votaré.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

6 respostes a «Quan el que falta és la voluntat de regeneració»

  1. Estic d’acord, tant en la descripció del problema com en la proposta de solució, tot i que preferiria que fessin una llei electoral d’una vegada que tingués com a mínim llistes obertes, o circumscripcions petites amb diputats coneguts pels votants.
    Malhauradament crec que no votar no és la solució. Els que guanyin continuaran fent com sempre o fins i tot pitjor. Jo de moment votaré al que em sembli menys dolent .

  2. Serà per l’edat, per la professió, per on m’he bellugat, no hi veig remei. El nostre futur es el dels armenis, un punt final a la història, llibres a la nostra honra en sobraran, però ja no hi serem de veritat. Perdoneu la meva depressió.

  3. Totalment d’acord amb l’article. Només afegir que, com que hi ha zero voluntat perquè d’una banda els politiquets viuen d’aquest immobilisme en l’autonomisme, i de l’altra hi ha també zero voluntat del poble català, atès que els continua votant eternament perquè són “els Nostres”, no entenc les energies que gasta l’articulista a rumiar i fer propostes sensates, quan ell mateix reconeix encertadament que el problema és de voluntat.

  4. Mil gràcies pels teus articles, company. Signaria tot el que hi dius.
    Sàpigues que tot el que escrius, des del primer dia (article relacionat amb l’Ara), ho comparteixo sempre amb una dotzena de grups independenistes a les xarxes socials.
    Segueix així i no defalleixis. No ens faran callar.

  5. Un altre article demolidor sobre què està passant. Per què no es copia els països que en saben quan aquí no es va més enllà? Tenim Anglaterra que funciona d´una altra manera per tal que els diputats puguin respondre la gent. El Sr. Xavier Roig ha exposat, a través dels anys, que hi ha força maneres de fer les coses ben fetes i de diferents maneres. I per tant, anar escollint els camins que ens interessen. I no ens ha de fer por que, si en un moment determinat, en falla un, de camí, poder escollir un altre. Tot menys l´immobilisme. Quan era xic sabia on vivia l´alcalde de l´Hospitalet. Com tothom. Aquí, el segon alcalde del postfranquisme, en Corbacho va canviar d´adreça per viure, malgrat que continuava empadronat a l´Hospitalet. Però la gent se´ls rifen. Per cert, l´actor també Corbacho estimen molt l´Hospitalet, però quan va tocar calers va viure a l´Eixample. En fi, com a “artista” res a dir. Pot fer el que vulgui però un alcalde que pugui viure en una altra població que no sigui la que fa d´alcalde, ja indica quina llei ha de ser la que ho permet. També, res a dir, perquè li ho permeten de fer, però èticament ho trobo demencial.
    Resumint, doncs, jo també continuaré sense votar, com l´esposa, fins que no canviïn les coses. I potser, ben lamentablement, cal dir-ho, cal que s´espatlli del tot una cosa perquè es pugui arreglar de cap i de nou.

  6. El sistema electoral que descriu no és cap utopia ni bajanada.
    Fa 32 anys que visc a Països Baixos, on and off. Ara no voto (a les municipals) pel motiu que torno a estar empadronat a Catalunya, però ho havia fet a NL.
    També conec el sistema de UK on van néixer dos dels meus fills, i el meu cunyat anava a veure al seu representant quan li convenia, i que en temps d’eleccions, li anava a demanar el vot a casa seva.
    La seva descripció electoral, m’és doncs familiar i propera i no en voldría cap altre.
    Sento vergonya aliena pel sistema de llistes tancades que denuncia, i francament, he pres la mateixa decisió de no votar més que ja ha palesat vostè en dos dels seus articles.
    El 14 de febrer de l’any passat, amb el COVID i grans restriccions de viatge, una companya de Lleida i jo mateix, planificàrem una pallissa de cotxe per venir a votar “independentista”.
    Per raons que no venen al cas ara, no va ésser possible.
    Actualment, estic content de no haver contribuït amb el meu vot en el govern traïdor de la ignomínia.
    Viatjant, mai (que vol dir mai), he fet palesa la meva condició administrativa de nyol, si que ho he fet a cada ocasió de la de català, però sense renegar dels meus orígens i idees, potser ho hauré de començar de fer.
    Ja que ja sento veritable vergonya dels que teòricament ens representen.

Els comentaris estan tancats.