Quan l’extrema dreta s’alimenta de l’omissió

Es fa difícil entreveure el perquè dels extremismes quan encara no es té perspectiva històrica. Molts es pregunten què està passant amb l’extrema dreta. Voldria fer-hi una reflexió, sempre guiada per la falta de complexos que m’atorga haver tingut un oncle que va passar cinc anys a Mauthausen i un altre a qui Franco va proposar ser ministre. I com que em tinc per lliberal i per antitotalitari, hi dic la meva.

Acabada la Segona Guerra Mundial, Europa patia tics seculars que alimentaven confrontacions permanents d’ençà de la descomposició de l’Imperi Romà. El continent havia anat canviant –els feus, els estats-nació, etc.–, però els conflictes continuaven vius: aliances reials, estratègies, ambicions, etc. I tot enmig d’una desconsideració total vers la població. L’enorme terrabastall econòmic i humà que va significar la Guerra del 1939-1945 va ajudar a fer taula rasa d’alguns dels principis que els europeus havien assumit fins aleshores. Es va buscar la unitat i la pau gràcies al desenvolupament d’un Mercat Comú (1957) que es va implementar ràpidament.

Un cop assolits els grans objectius de postguerra –és a dir, cap a finals de la dècada de dels setanta–, es va començar a atacar un segon nivell de prioritats, regular drets pensant en aquells a qui sempre se’ls havien negat: les dones, la gent de color –dit d’una altra manera, no-blancs–, els pobles colonitzats, els homosexuals, etc. Aquests drets són, han estat, irrenunciables. Hi ha gent que per aconseguir-los ha lluitat, ha fet xivarri, ha mort, etc. I, per tant, mereixen tot el respecte. Hi van tenir un paper importantíssim les socialdemocràcies del nord i el centre Europa.

Tanmateix, arribat un moment, alguns van pervertir la intenció tot utilitzant-la no tant per avançar adequadament, sinó per atacar l’adversari polític. Una mena, ja em perdonareu, de «a veure qui pixa més llarg». Més greu encara: «com que no vols pixar tan llarg com jo vull fer veure que pixo, ets un malvat». Penso que l’iniciador fou Mitterrand. La immigració sense control que va patir França durant la dècada dels vuitanta del segle passat i la seva utilització fou lamentable. Els problemes eren enormes i desconeguts; la gent no sabia com reaccionar. Recordo haver visitat, molt de passada, la Marsella de l’època i allò era un Cafarnaüm horripilant. No es fa estrany que s’hi desenvolupés el Front Nacional de Le Pen. Quan algú deia que la immigració s’havia de gestionar adequadament, Mitterrand saltava: «Esclar, vostè és com els de Le Pen!». Així es van anar afeblint la dreta i el centre mentre s’engreixaven l’extrema dreta i el Partit Socialista. A la premsa francesa i sud-europea li queia la bava amb Mitterrand –a casa nostra el tema va adquirir dimensions de caricatura–, i publicava les malifetes de tan insigne sàtrapa amb complaença. Des de llavors s’ha implantat una mena de premsa d’estètica Robyn Hood que, si bé està en reculada a Europa i Amèrica, a Catalunya continua amb els característics tics d’adolescent salva-humanitat alimentats pel progressisme tardofraquista. Aquesta moda de dir i fer coses que no se sap ben bé com acabaran permet als partits polítics evitar decisions complicades alhora que s’estalvien crítiques del tipus «actues com Le Pen!».

Els darrers anys tots hem ajudat a reclamar coses que fan quedar bé sense saber-ne les conseqüències. I això alimenta l’extrema dreta. En voleu exemples? S’ha instal·lat a l’opinió pública, com un fet indiscutible, el principi de «papers per a tothom», és a dir, que tothom pot immigrar a la Unió Europea o a l’Amèrica del Nord. I això és insostenible. Vosaltres ho sentiu dir, això que jo denuncio ara? Quan algú diu que la immigració s’ha de controlar, de seguida salta el mitjà de comunicació corresponent, que l’acusa d’alinear-se amb els postulats de l’extrema dreta. Inseguretat ciutadana? Una reacció similar. Parlem dels okupes? Ara resulta que intentar evitar que la gent no entri a cases que tenen propietari és de fatxes. És a dir, a cop de petits passos, els polítics –sempre covardots, ells– i l’opinió pública –insisteixo, completament infantilitzada– han anat consolidant situacions que, a l’hora de la veritat, no tenen res a veure amb el progrés. Situacions que la ciutadania, a l’hora de votar, no tolera. I acaba elegint uns descerebrats extremistes i populistes que tenen raó quan denuncien aquestes coses. Però resulta que això que denuncien és només un percentatge petitíssim del seu programa que, a sobre, manipulen adequadament. El veritable perill està en la resta, en la ideologia que defensen.

Jo formo part de la civilització occidental de tradició judeocristiana. És la meva. I n’estic orgullós. Amb mancances o no, és d’on han sortit els millors estàndards de vida que existeixen al món. I això s’ha de mantenir. I vull que ho facin uns polítics tolerants, assenyats i, sobretot, amants de la democràcia. No vull que ocupin el seu lloc els hereus del feixisme o del comunisme. La inacció a l’hora d’aplicar solucions raonables a problemes que inquieten la gent –una inacció que és resultat de la por a allò que sentenciarà l’opinió pública– és una arma perfecta per als enemics de la democràcia.


Nota: Un cop publicat aquest article llegeixo una notícia a la BBC que diu que el govern italià d’extrema dreta vol prohibir els “raves”. Ja saben, les festes decontrolades que molesten a molta gent i que són completament il·legals. El govern Draghi ja hi estava treballant, però l’èxit se l’endurà l’actual govern, que hi aplicarà urgència.

De veritat s’ha de deixar en mans de l’extrema dreta la solució legal de problemes evidents? Aquesta és la qüestió de l’article.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

11 respostes a «Quan l’extrema dreta s’alimenta de l’omissió»

  1. És el que no entenc dels liberals, els neoliberals, els neoconservadors, etc. Un món dominat pel capitalisme salvatge de mercat, amb entre altres coses el menjar, l’habitatge i el treball totalment rebentat pel lliure mercat, es queixin de les conseqüències del sistema que defensen? . Les coses en molts sentits s’han fet molt malament, és cert. Però qui ha estat creuat de braços veient com tot empitjorava i l’únic consol era queixar-se i culpar allò simple, allò quotidià, sense anar al fons de la qüestió? . No volen que ocupin el poder els feixistes o comunistes, quan tothom sap que no representen cap amenaça pel sistema món actual. L’altaveu envoltant i els deepstates de cada “democràcia” no permetran mai un món diferent a l’actual. I l’extrema dreta acabarà com els progres, amb un vull i no puc. No cal ser ni fatxa ni comunista per adonar-se que les solucions no vindran mai; d’ells.

  2. Moltissimes gràcies,com sempre, Senyor Xavier Roig. Chapeau, moltes gràcies.Teniu raó i la sabeu explicar i didactar. Molt agraït. Aprofitare l’ocassio per a repetir-me. Crec, sincerament, que el canvi al sistema electoral majoritari, per districtes uninominals, com als estats saxons d’arreu, el 50% del Bundestag alemany, el 33% de la Itàlia actual, etc, superen en virtuts democràtiques el lliurament toal a uns partits politics, que en molts pocs llocs, representen realment la majoria de la ciutadania en votacio. El màxim avantatge del sistema majoritari amb districtes uninominals es el vot 100% de persones-votants- a persones, candidats, que no representen absolutament res dels partits politics, que no es poden presentar ni ser votats. Els representants pel sistema majoritari son persones molt mes capaços dels endollats a llistes tancades, o obertes, de partidets politics, que no representen res substancial en les votacions ciutadanes.. El canvi a sistema electoral majoritari en districte unipersonals de representacio de la ciutadania son veritables palanques -gratuïtes, no les vendes d’actius que el Mr.Laporta s’ha inventat i prostituit gràcies als mitjans comprats majoritaris- de representacio real, ciutadana, al marge de que tinguin o no adscripcio personal a un partit qualsevol o no. Perque cap mitjà catala es posa a informar del mes antic,eficient,eficaç i democràtic dels sistemes electorals disponibles, el sistema majoritari per districtes uninominals. Perque tenen por perdre el monopoli desgraciat d’uns partits politics gens representatius en eleccions obertes ciutadanaes.Estan esclaus del proporcinal,amb la cua del d’Hondt, com a Spain, i aixi 300 dels diputats a Madrix son sers sense criteri,sense formacio, sense independencia de criteri, i sense voluntat personal. El mateix que passa amb 110 o 120 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, O a 38 dels regidors electes pel reducte partidista del proporcional, en lloc d’obrir-se, sempre, a ciutadans per separat que son triats per les persones de la ciutadania de cada districte. Menys teoria i mes realitats. EStan millor els estats amb sistema electoral majoritari per districtes uninominals? O no? Sincerament, no hi ha color, realment, a favor del majoritari. Eina real de llibertat, participacio, coneixements i criteri personal passat per les urnes sempre.

  3. Ja sé que em repeteixo i no ho voldria fer, però és que cada cop hi estic més d´acord amb el Sr. Roig, si això fos possible. Tinc un amic que viu a Florida -USA- i ve un cop a l´any aquí a veure els seus familiars i amics. I un dia ens el dediquem a caminar per Barcelona, 6 o 7 hores a parlar d´allà i d´aquí. Just va marxar abans d´ahir cap a Miami. Ara m´ha dit que ja no tornarà perquè se li fa impossible de viure aquí. Va marxar el 1992, després de vendre´s el Restaurant “La Barbacoa de Gràcia” que ell va crear. No suporta els ocupants de cases que llavors van començar al seu barri barceloní. A Estats Units és impesable que un delinqüent se´t posi a casa i més, que després no et deixi entrar a tu. Impossible!
    Quant a Miterrand, en efecte, per una altra banda, ja sabia que fou ell qui encetà aquesta manera d´obrar. I també fou qui potencià molt les ONG´s, a fi de poder-les dominar. Va comentar que, si els donava diners, a part de fer una feina que s´estalviava el Govern, -que a més tenia l´obligació de fer-, resulta que finançant-les, en dominava una gran majoria.
    Quant al creixement que diuen de la dreta no és res més que un fet molt estudiat i preparat. Parlo, sempre, de Catalunya i de l´estat que l´oprimeix. També vaig dir que, Espanya -que no té remei-, ha de fer que, amb els anys manin els franquistes, però havent pujat democràticament a través de les urnes. Aquesta és l´única finalitat. Ara el mètode? Doncs jo que sóc de l´Hospitalet, ja fa anys que sento la immigració -és a dir, els no integrats, ja que si s´integren, ja són catalans com nosaltres-, doncs deia que, de fa uns anys cap aquí, diuen: “Mira este tío le dan eso i lo otro i sin trabajà. I yo toa la vida currando. Sí hombre que trabaje como to er mundo”. I aquí hi poseu la vessant diferent però que, el sentit sempre és el mateix. I és clar, hi ha força gent que quan li diuen que els pertoca això o allò, no estan disposats a tolerar-ho. I ho he trobat amb jornalers, però també amb taxistes i altres diversos. Per tant, no és il.lògic que el PSOE baixi una mica i creixi els altres partits que són d´estrema dreta, però espanyols. Ho dic perquè en aquest sentit no hi ha guanyador, els dos partits lluiten per veure qui són més espanyols. Recordo que el PSOE-GAL-CALÇ VIVA, ha estat qui s´ha carregat el català a l´Hospitalet, cap altre partit nacionalista espanyol ho ha fet tan bé. Ho he dit moltes vegades. Dilluns dia 31 d´octubre. Bancs per seure amb el cartell, com sempre en castellà, que eren acabats de pintar! Madrid, per tant, ja li va bé la seva delegació a l´Hospitalet. Si algú es pensava que Catalunya no està dividida lingüísticament és que no hi viu, malgrat s´hi estigui físicament.
    En fi, tres paràgrafs que reforcen, si cal, i al Sr. Roig, no li cal i menys de mi, allò que l´autor ho sap exposar excel.lentment per escrit i parlat tal com vam comprovar el proppassat 17 d´octubre els qui vam anar a escoltar-lo. Per cert, l´amic català-americà ja ha arribat a USA i em diu que li van robar la jaqueta que va deixar a la cadira quan va anar al lavabo, del Viena, al carrer Pelai de Barcelona. Com quan paga deixa els diners i se´n va, sense mirar si el cambrer ho agafa o no. Déu meu, quin bona fe que és l´amic.

  4. JO VEIG SOCIETATS INFANTILITZADES.
    EN TOT HI HA D’HAVER UN ORDRE I UN SENY.
    EL “BONISME” NO FUNCIONA. S’HA DE REFLEXIONAR BÉ PER PODER ARRIBAR A TENIR UN CERT EQUILIBRI.
    ARA EM SEMBLA QUE ELS POLÍTICS VAN A LO FÀCIL. NO SÓN VALENTS.

  5. Parlar clar, fer propostes tot desemmascarant barruts i indesitjables, és una feina molt necessària que us agraïm.
    El que no sé pas és com podem sortir d’aquest pou de porqueria, ni com redreçar pel camí de la raó i la bondat (la “bondat”, una paraula tan menyspreada i escarnida!) tota la inconsciència i l’estultícia que domina arreu, començant pels dirigents indecents i acabant per tots nosaltres, que amb el silenci impotent i la inacció deixem que la barbàrie se la campi arreu.
    Si més no, llegir-vos ajuda a entendre que potser no som tan pocs ni estem tan sols. Gràcies i endavant!

  6. Com sempre, un plaer llegir-te Xavier. Les teves reflexions sempre em semblen molt lúcides i encertades i ajuden a entendre el món i les coses que passen/ens passen. Em pregunto, per a quan algú al govern que pensi així, analitzi així, plantegi així i pugui aportar solucions que de veritat ens ajudin a avançar i a resoldre els problemes?

  7. Totalment d’acord amb el plantejament de l’articulista.
    L’electoralisme permanent, la por a perdre vots, paralitza la acció dels que són en política perquè la gent realment vàlida no hi és. Perquè aquesta gent vàlida fuig de la merderada de la política de poca alçada que vivim. Així de simple.
    Manca valentia, com es diu en l’article, per encarar els problemes radicalment, és a dir anant a l’arrel. I aquesta moltes vegades no és còmoda o pot comportar les crítiques dels que estan al servei d’interessos espuris.
    Hi ha un gran forat en el panorama polític mundial per un moviment no subjecte a cap ideologia, únicament pendent de les necessitats reals de la ciutadania i del respecte als drets humans.
    I per descomptat, al meu entendre, estats forts que no tinguin por d’aplicar polítiques necessàries encara que en principi puguin ser impopulars pel rentat de cervell de la ciutadania.

  8. Molt d’acord. De fet, a Cat no hi ha ideologia de cap mena, ni tan sols consciència del propi bonisme i de la correcció política pseudoprogre. La normalització de l’estultícia. El nivell d’idiotització és tan bèstia que tot es mou en el nivell de la inconsciència, en el terreny de joc polític paràsit per part de la classe política, i del gregarisme tribal per part del poble.

  9. Felicitacions, un altre dia, per un escrit assenyat, fet per una persona com vos: intel.ligent, honesta, amb prou ètica i experiència per ser escoltat, admirat i mes divulgat el que escriviu, degudament retribuït i valorat.

    Lamentablement a cap mitja mediocre, sovint comprats o instal.lats en la mandra, autocomplaença i aquell “laiser faire, laiser passer” de sàtrapes com els que ens han portat on estem ara.

    Amb un Planeta farçit de guerres, gent morint de fam, aviat de fred, i a zones desertitzades bevent aigües insalubres. Cada article, com avui aquest, hauria de desvetllar consciències i activar intel.ligencies del humans a llocs clau.

    Lamentablement als que omplen carreteres, als mandarins de mitjans que repeteixen bajanades, entremig de notícies cuinades, repetides mati, migdia i nit…. Fins que entrin dins la mollera de qui es renta el cervell amb mitjans manipuladors certs escrits els molesten.

    Sovint gent mes interessada en ? que no pas en fer PERIODISME de qualitat, veritable informacio neutral i presentat de manera professional a fi d’oferir els fets – com son – per tal que cada persona pugui treure les seves pròpies conclusions com feu vos, cada cop que ens obsequieu amb una nova reflexió tan ben el.laborada i ara que, segons ens diuen, som 8.000 milions de persones, al Planeta que ens acull a tots temporalment, ens calen mes cervells ben parits com el vostre.

    Salut, sort i èxits.

Els comentaris estan tancats.