Qui són els amos del futbol mundial?

Sabem que el Barça és propietat dels seus socis, com passa amb el Real Madrid, l’Athletic Club i l’Osasuna, però també sabem que això és una anomalia perquè la gran majoria de clubs professionals són Societats Anònimes. Avui ens proposem saber qui hi ha al darrere d’algunes de les entitats més prestigioses del futbol mundial.

Com a conseqüència de la delicada situació de l’economia del Barça, darrerament es parla molt d’una eventual transformació del club en Societat Anònima. I en el debat que s’ha generat ha sorgit el “model Bayern” com una de les possibles solucions per a l’entitat blaugrana. Però què és aquest model? Quan va dur a terme la transformació en SA?

L’any 2002 el FC Bayern va decidir transformar-se parcialment en societat anònima, però no van desmutualitzar l’entitat sencera, sinó que només ho van fer amb el primer equip de futbol. Les dues societats existents des d’aleshores són el FC Bayern München eV (el club originari) i el FC Bayern München AG (la societat escindida). En l’actualitat, el màxim accionista d’aquesta AG és el club originari, que té un 75% del capital i, per tant, la majoria de la propietat. El restant 25% està repartit a parts iguals entre tres grans empreses amb vocació de nucli dur: Allianz, Audi i Adidas, totes tres bavareses i amb una estreta relació amb el club (per exemple, Adidas n’és proveïdor des de fa més de mig segle).

Quan la societat es va crear, el 2001, el primer accionista extern a entrar-hi va ser Adidas, que va pagar 75 milions d’euros pel 10% del capital (per tant, amb una valoració del club en 750 milions). La configuració actual data del 2014, quan en el decurs d’una ampliació de capital Allianz va entrar a l’accionariat amb un 8,33% a canvi de 110 milions d’euros, fet que implicava valorar el 100% de la firma en uns 1.320 milions.

Que els bavaresos hagin triat un model on els socis retenen el control no és pas casualitat, sinó que respon al fet que la Bundesliga està regida per la norma del “50%+1”, que vol dir que els clubs que es desmutualitzin hauran de mantenir-se sota el control dels socis  perquè aquests posseiran a través del club originari un mínim del 50% del capital més una acció, mentre que els accionistes externs hauran de conformar-se amb ser el soci minoritari.

Acabem d’analitzar el famós “model Bayern”, un club que enguany comparteix grup amb el Barça a la Champions League, però un altre dels rivals en aquesta primera fase també mereix ser analitzat. Es tracta de l’Inter de Milà. Durant moltes dècades, el club neriazzuri va pertànyer a la família Moratti, magnats del petroli (gasolineres Saras). Però en els darrers anys ha passat per diverses mans. El 2013 el magnat indonesi Erick Thohir va adquirir la majoria del club (70%), pagant en aquell moment 350 milions d’euros (valorant el club en 500M). Era el propietari dels Philadelphia 76ers de l’NBA. El seu grup empresarial, Mahaka Group, es dedica als mitjans i l’entreteniment. El 2016 va entrar un nou propietari: el grup xinès Suning. Va comprar un 70% per 270 milions d’euros (385M), mentre que l’anterior propietari, Erick Thohir, es va quedar a dins amb un 30%. El 2019 Thohir va vendre el seu 30% per 150 milions (500M) al grup LionRock de Singapur. Què és el grup Suning? Doncs una cadena de botigues d’electrodomèstics que té més de 700 establiments. El president de l’Inter ara és el fill del propietari, que té només 30 anys i es diu Steven Zhang (abans Kangyang Zhang).

No deixem Itàlia ni la Llombardia per veure el cas dels veïns de l’Inter, l’històric Milan. Des que Berlusconi es va desprendre del club les coses han anat de mal borràs per als rossoneri. El 2017 el magnat italià va decidir vendre’s el club, i el va traspassar a un grup xinès encapçalat per Li Yonghong. L’import de la transacció va ser de 740 milions d’euros. Però aquest inversor va resultar ser poc més que un estafador, va impagar els préstecs amb què va comprar el club i va desaparèixer. Aquest impagament va provocar que el Milan passés a mans d’un fons expert en empreses en dificultats, el fons Elliott Management (2018), que prèviament havia prestat diners a Yonghong per fer la compra. Fa pocs mesos el fons americà Red Bird va comprar al club, valorant-lo en 1.200 milions d’euros. Elliot va retenir una part del capital. Aquest fons també controla el Toulouse FC i tenen el 10% del grup Fenway, del que parlarem més endavant. En la compra del Milan, Red Bird ha estat acompanyat per la firma propietària dels Yankees de NY, el mític equip de beisbol, que ha pres una participació minoritària.

El gran rival dels dos equips milanesos és la Juve, que té una estructura de propietat molt més estable, perquè la família Agnelli (Fiat) en són els propietaris des de fa molt de temps. Ara mateix tenen prop de dos terços del capital, mentre que la resta cotitza lliurement a borsa. Els Agnelli estan vinculats al club des del 1923.

Deixem el continent i saltem a la Premier League, on hi ha el veritable negoci. Aquest mateix any un dels grans de la lliga anglesa ha canviat de mans, es tracta del Chelsea, que després de vint anys sota el control de l’oligarca Roman Abramóvitx ha passat a pertànyer a uns inversors dels Estats Units. La cara visible dels nous propietaris és Todd Boehly, que ja és l’amo de Los Angeles Dodgers (una franquícia històrica del beisbol) i que a més té una participació als Lakers de basquetbol. El preu pagat per la transacció ha estat superior als 4.000 milions de lliures esterlines.

El 2010 els empresaris George Gillett i Tom Hicks es van vendre el club al consorci americà Fenway, que n’és l’actual propietari. Aquests dos inversors havien comprat el Liverpool el 2007 per 220 milions de lliures i en només tres anys l’havien dut al caire de la fallida, però Fenway va salvar el club pagant per ell 300 milions de lliures. Abans ja hem avançat que parlaríem de Fenway, perquè són propietaris d’un munt de clubs dels més diversos esports: entre els que destaquen els Boston Red Sox de beisbol.

El cas dels Red Devils és potser un dels més dramàtics d’entre els clubs de l’elit mundial. La família Glazer (propietaris dels Tampa Bay Bucaneers de la NFL) van entrar al club l’any 2003 amb una participació petita i a partir de l’aleshores van anar acumulant-ne accions, sempre amb una forta oposició per part dels seguidors. Des d’aleshores, l’entitat no ha fet més que baixar graons en el rànquing mundial. El Man Utd va néixer com a divisió de futbol d’una companyia ferroviària (1878) i el 1902 ja era societat anònima. Ha passat per infinitat de mans, però el 2005 Malcolm Glazer va adquirir-ne un 28%, i més tard va ampliar la seva participació al 97% actual.  Una de les claus de la mala salut financera del club i de les queixes dels seguidors és la forma en què els Glazer van comprar el Man Utd: van fer-ho a crèdit i després van traspassar el deute al mateix club.

Hem volgut deixar per al final un grup de clubs que tenen un vincle en comú entre ells: es tracta dels tres grans clubs que tenen capital del golf pèrsic. Són el Manchester City (Abu Dhabi), el PSG (Qatar) i el Newcastle (Aràbia Saudita). Tots tres finançats gràcies al petroli. Veurem si d’aquí cert temps les coses han canviat tant, com per incloure el Barça en aquesta llista de propietaris exòtics.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: David Valero Carreras

David Valero Carreras (Barcelona, 1972) és llicenciat en Ciències Actuarials i Financeres i treballa com a consultor en l'àmbit financer i empresarial. Escriptor. Té una experiència àmplia al sector assegurador com a expert en sistemes privats de pensions.

2 respostes a «Qui són els amos del futbol mundial?»

  1. Felicitats.
    Molt ben parit, clar i catala, estaria be saber si empreses com la UEFA, FIFA i mes estan actuan com uns “…….. poseu adjectius” Que agafan en PRESTEC, els empleats d’unes empreses (Clubs) per explotar els seus negocis.
    Mentre tanta gent pateix gana i es mantenen guerres a diferents indrets del mon es malbaraten diners per oferir al poble el nou “panem & circus”, per anestesiar les societats del segle XXI.

Els comentaris estan tancats.