Segur que no han guanyat?

S’està destapant l’Operació Catalunya. Descobrim que no va ser una sola cosa. Va ser, si no ho és encara, un monstre de diversos cervells i braços ni tan sols confederats que, en compartir una mateixa fi –destruir Catalunya–, no necessitaven un comandament central. Cadascú contribuïa a la causa a la seva manera. La Sánchez-Camacho? Sí. L’Arrimadas? També. Alguns membres del PSOE de Catalunya? Tu diràs! Tots concentrant esforços, inconscientment, en pro de l’estat patriòtic del Fernández Diaz. I tot plegat amanit amb la inestimable indiferència progressista, perquè els preocupa més la supervivència del quítxua que no pas la del català, i, així que piules, t’acusen de xenòfob.

A tota aquesta col·lecció d’esforços dispersos, però d’eficàcia demostrada, s’hi van sumar els que volien veure el pujolisme anorreat. Hi estaven tan obsessionats que si això comportava carregar-se el país, mala sort. No venia d’un pam. Aquí hi jugaven els membres del PSOE de Catalunya, fins i tot els  que eren catalanistes, que no es resistien a la temptació de carregar-se un Jordi Pujol que constituïa una anomalia en un país que no havia parat d’equivocar-se d’ençà de les primeres eleccions d’aquell 1980. També hi participaven coneguts ressentits d’ICV i d’altres partits. En resum, que els recursos emprats els darrers anys han estat ingents perquè s’hi han combinat sinèrgicament aquells que volien veure desapareguda Catalunya com a nació i els que pretenien posar fi al pujolisme.

Darrerament es difon una mena de mantra que assegura que tots aquests intents de destrucció han aconseguit que siguem més i millors. En discrepo. Els resultats de les eleccions al Parlament del 1999 van donar 68 diputats catalanistes –independentistes, o no. Les del 2003, en van donar 69. De les de l’any passat en van sortir 64. I amb una gran diferència: el 1999 i el 2003, a les files del PSOE de Catalunya encara hi havia algun element catalanista. Ara no n’hi ha cap. També a l’esquerra hi quedava encara algun reducte que vibrava més amb la nació que no pas els drets de les feministes dels Andes. Per tant, penso que més aviat hi hem perdut. Amb un agreujant: estem més mal governats que mai. I pels nostres!

Per més que molts oponents al pujolisme pretenguessin atacar-lo dient que aquell moviment intentava confondre’s amb Catalunya, la realitat és que una bona part de Catalunya s’hi identificava. L’operació de voler acabar amb el president Pujol utilitzant la seva família ha significat un triomf formidable. I, tenint en compte que bona part de Catalunya –durant molts anys majoritària– es va identificar amb Jordi Pujol, enfonsar el líder i tot el seu entorn va resultar ser una estratègia molt encertada. I que ningú em digui que això ens ha fet més forts. Si a França hagués passat una cosa així amb De Gaulle, també n’hauria sortit afeblida. I al Regne Unit  hauria passat el mateix respecte Churchill. O a l’Alemanya moderna amb la figura d’Adenauer. Sobretot en plena ràfega d’atacs forans. No siguem tan naïfs, sisplau! Catalunya no sortirà reforçada de res si no reconeix que els darrers anys ha comès barbaritats que més aviat semblen pròpies de quintacolumnistes. Que ha augmentat l’independentisme? N’ha augmentat la intensitat. Ja hi era de manera latent, tal com he explicat. Però pel camí hi han quedat massa recursos. I som molts els que n’hem quedat decebuts. Massa damnificats per a res. I tot plegat sap greu per partida doble: pels danys personals causats i, el que és pitjor, pels danys irreparables que ha provocat al país.

Haver acceptat identificar corrupció amb pujolisme quan tots els partits –tots excepte ERC– es finançaven irregularment, ha estat un pervers error. ¿O algú es pensa que el PSOE a Catalunya s’ha finançat els darrers quaranta anys amb donatius de voluntaris de la Creu Roja? Conegut per tots els contractistes d’obres i abanderat del moviment municipalista català, ha estat la llavor de la corrupció de proximitat. Però no. No només no hem igualat tots els partits en aquesta falta, la del finançament irregular, i ens hem centrat únicament en l’antiga CDC, sinó que hem anat més enllà. Hem permès que es fes passar per corrupte només un líder a tota Espanya: el del catalanisme. I el que és pitjor: hem acceptat que ho era donant per bones les asseveracions fetes pels nostres enemics; per gent que sí que estava demostrat que eren corruptes perquè ho havia dit la justícia –mireu, si no, les sentències publicades contra el PP i contra el PSOE.

En un dels discursos que es van pronunciar durant les celebracions del centenari de Josep Pla, el conferenciant va explicar que els darrers anys de la seva vida, i davant d’una controvèrsia qualsevol, l’escriptor acostumava a dir: «Aquest senyor té raó!». Quan li preguntaven per què ho deia, responia: «Perquè és de Palafrugell». Era la seva manera de protestar per aquest complex d’inferioritat que ens envaeix i que ens fa sentir culpables d’excés de nacionalisme quan ens comportem com ho fan altres països. Ens hauríem d’haver rebel·lat i hauríem d’haver posat sota sospita els atacs que feien tots aquells que estaven a sou de forans. Llençant segons quin passat a la «paperera de la història» també hi hem llençat part del nostre futur.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

10 respostes a «Segur que no han guanyat?»

  1. 23 anys Pujol donant pel sac, però a sobre m’he de justificar jo amb exemples. Doncs miri, no. Justifiqui vostè, senyor Romaguera, el contrari. I pel que fa al que pugui dir el gran Torra, soc tot orelles. Admiro algú com ell, que com a president tant va excel.lir en nul.litat. En fi. Tenim un país de zombis.

  2. A la pregunta: Segur que no han guanyat?, jo respondria que sí. Espanya, dirigida per Madrid, té un pla des de 1714 de convertir la nació catalana a una província espanyola. I d´acord amb el temps i la situació de què s´han tingut, han actuat més o menys descarats o camuflats. No entenc, doncs, que hi hagi persones que s´estranyin de l´actuació de tots els Governs espanyols independentment del color que siguin. Per ells Espanya és la primera cosa. I ho faran al preu que sigui.
    De manera que hi ha hagut dues menes de catalans, pel cap baix. Els ingenus, que són majoria -sempre parlo de la nació catalana-, i els infiltrats -pagats o no-, que han servit l´”Imperio” de la forma que fos. Si els d´aquí creien que el President Pujol era autonomista -més gran o més petit-, però autonomista, llavors s´hi podia anar en contra proposant la independència que ja s´ha demostrat arreu del món que és el que pot solucionar -en bona part-, la misèria mental i econòmica d´un país colonitzat. Però en lloc de demostrar que eren més catalanistes o nacionalistes catalans que el President Pujol, contràriament van optar per ser més espanyols que ningú. Qui hagi volgut associar el fet català només en una part del catalanisme (poseu independentisme o com vulgueu), es podia haver fet un altre catalanisme (independentisme o com vulgueu) collant molt més no pas retrocedint en els pocs avenços del català i d´aquesta cultura sotmesa. És evident que hem perdut des de l´any 1980 fins ara malgrat que teòricament hi ha una llei que ens protegeix com a “nacionalitat”.
    Ara la realitat és que els anys 80 la gent volia ser catalana fins i tot, amagant-se si havien tingut alguna relació amb el franquisme. Tothom o almenys en un 80 % deia les mil i una actituds que havien mantingut contra el franquisme. Tothom -menys jo- era antifranquista. (Jo sóc pro llibertat pro Independència pro Catalunya pro Països Catalans). Els anti no es defineixen com va dir en Joan Ballester Canals. Es pot ser antifeixista en un moment en què les nacions ho havien de ser per anar contra l´Alemania nazi. Però per sistema hom no pot definir-se en negatiu. Sóc “anticapitalista”. Molt bé. I què ets? Ah! No se sap. Els anti per sistema no obliguen a definir-se.
    El cas és que del 1980 fins ara s´ha anat perdent els llençols a cada bugada. I ara ja hem vist com han expulsat catalans per parlar en català a Catalunya. Això no havia passat mai. Els qui treuen la gent dels seus establiments mantenen el franquisme -ho sàpiguen o no- a tort i a dret. Recordeu qque jo sempre m´he dedicat a la llengua i la vida m´ha ensenyat a no parlar del que no conec. Doncs bé, llegiu bé, abans de final d´any hi haurà alguna agressió física en un establiment que és a Catalunya contra algun català que vulgui mantenir la llengua. Ja ho vaig escriure-ho però tampoc ningú no ho sap veure a hores d´ara, però ja ho sentiran a dir. Vostès han vist que la Generalitat hagi multat contundentment als establiments que han foragitat els catalans per parlar? Doncs no. I no se´ls espera. No saben què fer. I ignoren que als espanyols o els fas quadrar al primer dia o els acabaràs netejant les sabates tota la vida. Com diu el Sr. Roig tenim un futur magre. Ara es podria donar la volta? Sí. Si els catalans volguessin. La pregunta per tant, seria: Volen els catalans ser lliures nacionalment? I hi estan disposats?
    Una anècdota sense importància. L´Albiach anticonvergent o de Junts d´ofici, ha fet una proclama fanàtica perquè plegui la Presidenta Borràs. Resulta que al meu poble, l´Hospitalet, on hi ha l´Ajuntament corrupte i pitjor encara nacionalista espanyol, l´alcaldessa Marín ha estat imputada i ha hagut ja d´anar al jutjat a declarar. Com és possible que l´Albiach i els altres esbirros anticatalans no han dit a quatre veus que plegui la Marín de fer d´alcaldessa que no vol dir que estigui preparada per ser-ho? No s´havia dit que tots som iguals? Doncs encara pitjor, si se´m permet, mentre la Presidenta Borràs és asssetjada per Espanya, la Núria Marín ho és per un membre del seu propi partit!, el qual, per cert, ara serà el cap de llista d´ERC.

  3. Un article ben galdós. Tinc tantes coses a replicar que em limitaré a un parell.
    Vagi per endavant per als suspicaços que els espanyols autonomistes ERC i CUP em provoquen nàusees. Dit això, dir que des del 80 no vam parar d’equivocar-nos però que Pujol va ser una anomalia, com si precisament ell no fos la causa principal del despropòsit caganer que ens ha dut a l’herència de mentalitat política delirant i caganera actual, és tenir un enorme sentit de l’humor.
    D’altra banda, creure que si els catalans no haguessin caigut en el parany espanyol de centrar-se amb autoodi contra Pujol pel tema corrupció la cosa hauria anat millor és obviar que, aquesta mentalitat d’autoodi aberrant va ser justament ell, Pujol, qui la va estar sembrant 23 anys a fi d’anestesiar el poble i poder anar fent el peix al cove amb Espanya. Dit altrament: no calia haver girat l’esquena al guru Pujol pel tema corrupció per continuar, poble i classe política, amb la seva mediocre mentalitat, que és ni més ni menys l’actual, i, naturalment, degradada per mil. Per això tenim el que tenim. What you reap is what you saw.

        1. M’agrada que aquest bloc no censuri res. Aixi podem gaudir de respistes dels lectora que son peces d’analisi politic de qualitat…
          Encara que no sigui avui

          1. Crec que s´ha de saber discutir sense insultar ningú a no ser que un hom sigui realment un tros de quòniam com digué el President Torra. Però discrepar no ha de ser dolent, just la democràcia és per a això. El totalitarisme no deixa opinar ni contradir amb arguments. Així, doncs, hom pot dir de tot, sempre acompanyat d´exemples que reforcin allò que es diu.

      1. El president Pujol representa a la perfecció tota la pomada catalan. La socialista que van foragitar al Congrés de Sitges, també. És evident que Espanya se l vol carregar pel que ha representat però això no explica que formi part també del borbonisme. També ataquen i atacaran a Oriol de Natzaret quan surtin els àudios amb la petitona fins a la seva absoluta destrucció. Tots sabem el paper que està fent el bisbe de Sant Vicenç.
        Per això cada cop que ara veig al senyor Pujol, després de l 1 D octubre veig al polític que com en Maragall, Serra, Roca i tutti quantti ens van suggerir que votessin si a una Constitució que diu que saber castelka es una obligació. És un tast de la incapacitat manifesta D aquesta generació que no tenia cap més pla per Catalunya que el que ens oferia España. Autonomia, sou i uns quants negocis.

Els comentaris estan tancats.