Són un bon negoci els clubs de futbol?

Cada dia tenim exemples de les grans quantitats de diners que es mouen en el món del futbol, i això ens pot dur a pensar que els clubs de futbol són grans negocis que tenen uns beneficis fabulosos. Però quan hi posem la lupa i mirem els comptes de resultats dels club veiem que les coses no són ben bé així. Per fer aquesta anàlisi, esbrinarem primer si guanyen o si perden diners, i en cas que guanyin, mirarem la seva rendibilitat respecte el volum de facturació, o sigui, la rendibilitat sobre vendes, que és un dels paràmetres habituals que es fa servir al món dels negocis.
Començarem mirant com els va al Barça i al Madrid.

Barça & Real Madrid.
Al Barça no cal que ens hi aturem gaire, perquè qui més qui menys és conscient de la situació precària de les seves finances. Els blaugrana ja fa anys que arrosseguen pèrdues, però, a més, els darrers anys que van obtenir beneficis va ser a costa de compravendes de jugadors executades correcuita a final de temporada precisament per endreçar el els comptes. Tots plegats recordem els casos d’aquelles permutes estranyes entre Cilessen i Neto, o Arthur i Pjanic. En conclusió, el Barça no és un bon negoci perquè ja de manera estructural perd diners.
Per la seva banda, el Madrid sí que ha proporcionat alguns petits beneficis en els darrers anys, però sempre basats en vendes de jugadors, mai per la seva activitat ordinària. Quan els preus de mercat del jugadors han baixat -per causa de la pandèmia- els seus beneficis gairebé s’han evaporat. A la temporada 21/22 han tornat als beneficis, però amb una xifra modesta. En resum, sovint aconsegueixen tancar en positiu, però amb unes rendibilitats normalment per sota del 5%.

Chelsea FC
Sortim a de la lliga espanyola i visitem la Premier, on hi ha realment el negoci. Comencem pel Chelsea, un cas que m’agrada especialment. Dels divuit anys d’Abramovich com a propietari, en tretze temporades ha tancat amb pèrdues i només en cinc amb beneficis. A més, el nivell d’uns i altres és molt asimètric, perquè les pèrdues fàcilment es podien enfilar fins els 70 o 100 milions, mentre que els beneficis eren molt més modestos (15 o 20 milions, aproximadament).

Manchester City
El City és un altre dels grans de la Premier, habituat a guanyar títols domèstics i a arribar a les rondes finals de la competició europea. Podríem pensar que és prototipus de club que resulta un bon negoci, però mirem-ho de prop. El cert és que el City, un club amb capital procedent del petroli, acostuma a tancar a cada exercici en gairebé un empat entre ingressos i despeses; en altres paraules, no perd diners, però tampoc és un negoci fabulós que obtingui grans beneficis. A més, si aconsegueixen aquest equilibri és gràcies a les vendes de jugadors, perquè el seu negoci “ordinari” dona pèrdues.

Liverpool FC
En espera de conèixer els seus resultats per a la temporada 21/22, podem dir que la pandèmia el va afectar severament perquè va passar de ser un club que havia ofert beneficis a ensorrar-se en les pèrdues en dues temporades consecutives (19/20 i 20/21). Dèiem que abans havia donat beneficis, però res de l’altre món, entre el 5 i 10% respecte la facturació. Això sí, amb una temporada excepcional, la 17/18, on van superar els 100 milions de lliures de beneficis, bàsicament gràcies a vendes de jugadors. Per les dates, és molt probable que el Barça i Coutinho hi tinguin molt a veure.

Manchester United
Un altre històric del futbol anglès, ara en mans de la família Glazer, dels Estats Units. Una propietat molt polèmica. De les cinc darreres temporades, en quatre han tingut pèrdues, però el més preocupant és que les pèrdues creixen cada any: a la darrera temporada ja van superar els 100 milions de lliures. A la 18/19 van tenir un petit benefici, inferior al 3% de la seva facturació.

PSG
Saltem a la lliga francesa i al braç esportiu de Qatar, el Paris Saint Germain. Un club del que podríem dir que té accés a recursos gairebé il·limitats. Això provoca que no s’hagin d’esforçar gaire per quadrar els números perquè el principal accionista sembla disposat sempre a cobrir el forat de cada temporada. Fa pocs dies hem sabut que la temporada 21/22 l’ha tancada amb unes pèrdues de 370 milions d’euros. El club es troba immers en una espiral de pèrdues que cap altre club podria suportar: 124 milions la 19/20 i 204 la 20/21.

FC Bayern
I de França passem a Alemanya, on els clubs semblen estar gestionats d’una manera força més eficient. El Bayern és un club sanejat pel que fa al deute i que mai té pèrdues. Sempre aconsegueixen tancar l’exercici en positiu… això sí, amb uns beneficis molt modestos. Abans de la pandèmia acostumaven a donar entre 20 i 30 milions de benefici anual, però des d’aleshores se situen en xifres molt més modestes, al voltant dels 10 milions. Què representen aquests beneficis sobre la seva facturació anual? Doncs quan anaven bé al voltant del 4-5%. Ara per sota del 2%. Realment, ni el club millor gestionat de l’elit europea és un negoci envejable.

Juventus
I per tancar, viatgem a la cinquena de les grans lligues, la italiana. El Club de família Agnelli, la Juventus, és un veritable drama patrimonial, una màquina de perdre calers. Porta cinc temporades consecutives en pèrdues que, a més, no paren de créixer. La progressió posa els pèls de punta: -20, -40, -90 i en els dos darrers ja superat els 200 i els 250 milions d’euros anuals de pèrdues. Des del punt de vista financer, un negoci nefast.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: David Valero

David Valero Carreras (Barcelona, 1972) és llicenciat en Ciències Actuarials i Financeres i treballa com a consultor en l'àmbit financer i empresarial. Escriptor. Té una experiència àmplia al sector assegurador com a expert en sistemes privats de pensions.

6 respostes a «Són un bon negoci els clubs de futbol?»

  1. El Madrid, a més , té un problema. S’ha construït el Club a imatge i semblança de Florentino, i Florentino no és etern. Què passarà quan no hi sigui ?

  2. I a mes de tot aixo, quan guanyem al Madriz trempem i fins i tot follem i quan perdem, cigala arronsada i muts i a la gabia! Quin circ mes apassionant!!! Semble impossible q tots els q s’anomenen (sembla q menys el Bayern) segueixin aguantannamb perdues millonaries i aqui no passa res o passa ben poc! I aixo q no parlem dels q aguanten els cops dels primers: Valencia, Atletico, Sevilla els pericos i demes!!! Pero si hi ha rantes perdues any rere any, per q els multimilionaris s’entesten en posar-s’hi? El q no sabem Deu Meu!!!

  3. No compteu els beneficis indirectes pels propietaris o dirigents: prestigi, agenda, favors, influències, contractació pública… Un exemple en seria la llotja del Bernabeu

  4. Gràcies pel post David. Personalment opino que la fórmula menys dolenta de les vigents actualment, és la del Bayern.
    Soc dels que penso que el futbol, els clubs de futbol són molt més que diners i molt més que esport i que si no existissin, caldria inventar-los. Per tant cal preservar-los!
    El meu camp professional principal ha estat la sanitat i em ve al cap la frase “la salut no te preu, però te cost”. el mateix passa amb el futbol i, per tant, cal trobar les fórmules patrimonials, organitzatives, de governança i de gestió òptimes.
    En el cas del “meu estimat Barça”, va ser una llàstima que l’entorn expulsés Ferran Reverter qui, per altra banda, diria que amb el poc temps que s’hi va estar, en va tenir prou per no estar gaire entusiasmat en continuar. N’hi va haver prou que una esmena al Congrés del PNB, a la Llei de l’Esport, per acabar amb l’obligatorietat dels avals al món del futbol. La Junta del bon amic Jan Laporta, com aquell qui diu, minuts abans que expirés el termini d’aportació dels avals per poder prendre possessió (evidentment, aleshores encarta eren obligatoris), els va aconseguir. Una de les contrapartides sol·licitades per algun avalista, va ser professionalitat, rigor i màxima exigència en la gestió. Per això va arribar Ferran Reverter i per això va durar menys que un caramel a la porta d’una escola, quan els avals van deixar de ser una exigència.
    Ara mateix s’està seleccionant un nou CEO que, diria, es fa sobre la base d’una “job description and skills” força diferent…
    Abans d’acabar vull deixar clar que qui conegui la meva oposició radical i sense treva a Víctor Font i el seu programa, no s’ha d’estranyar. El Barça, malgat s’ha de gestionar com una empresa, avui per avui no ho és (no sé demà). I al Barça ja varem viure també la fornada de “nens de papà” formats al IESE o a Harvard i que mai havien llegit res més que el Financial Times. Gent desubicada i desconeixedora de la relaitat del que és el club. Només em va faltar veure “il·luminats” com la Carlota Pi, donant suport a aquella candidatura que malgrat incorporar persones coneixedores de la idiosincràsia social com en Toni Rovira, o amb capacitat de veure més enllà de l’EBITDA, com l’Antoni Bassas, la majoria no sabien, que no sabien el que era el club i no estaven disposats a desaprendre per aprendre el que cal saber per dirigir el Barça. I no és que l’EBITDA no sigui important, que ho és.
    Per tant ni el que vol fer en Jan avui, ni confondre el Barça amb una cotitzada de Wall Street, ni amb una start up inspirada per gurus de Silicon Valley. Per a mi, Ferran Reverter era una bona fórmula.

  5. Segurament el futbol no és negoci a nivell de clubs, però segur que ho és per a algú. Jugadors (alguns), intermediaris, directius, negocis indirectes, el control social? Poster caldria analitzar això.

  6. Imagino que el negoci és en el repartiment de comissions dels inaudits fitxages, a partir dels representants dels jugadors, defugits de tot control -societats interposades, etc.-. Si ” parlem clar”, fem-ho. Es un circ que els polítics aplaudeixen, perquè distreu al poble dels seus problemes, i no es pot fer des de les institucions. El món real.

Els comentaris estan tancats.