Tots hauríem de ser Josep Costa

Aquestes darreres setmanes hem tingut dues mostres de dignitat que, a molts de nosaltres, que hem perdut bona part de la fe en el país, ens reconforten. La primera va ser l’actuació del senyor Antonio Baños quan va anar a declarar a Madrid. No va voler-ho fer en espanyol. I no per cap mania a l’idioma –el senyor Baños utilitza l’espanyol molts cops, sinó perquè el tribunal no li va acceptar fer-ho en català. La seva reacció hauria de ser l’habitual entre tots nosaltres. Encara no m’explico la vergonyant acceptació que al macrojudici del 2019 no s’hi pogués parlar català. No ho he paït. Bravo, doncs, pel senyor Baños. A desgrat que no combregui políticament amb ell, jo també soc Antonio Baños.

L’altra mostra de dignitat ens ha vingut de la mà del senyor Josep Costa. I la seva actuació, més enllà d’elogiosa en la seva totalitat, mereix una anàlisi més profunda. Ens hem de fer diverses preguntes.

La primera és per què el senyor Costa va decidir no fer causa comuna amb la resta d’imputats. Aquí la resposta és evident. El senyor Costa va fer el que s’ha de fer. Tot utilitzant el llenguatge que tocava –perfectament jurídic, però didàctic– i abandonant, després, el judici, el senyor Costa va enviar el tribunal a la merda. Per això va dir, encertadament, «A veure si ho entenen».

El que no es comprèn és l’actitud dels altres processats. Malgrat defensar que no es pot limitar el dret d’un parlament a discutir qualsevol tema, han acceptat ser jutjats per no haver volgut limitar aquest dret. Per intentar salvar-se d’una sentència dura al·leguen que ells entenien que no desobeïen les instruccions del Tribunal Constitucional. Això vol dir que si haguessin entès que sí que les estaven desobeint haurien prohibit el debat? Alguns diran que tenen por. Que la seva reacció és lògica. Que qualsevol de nosaltres faria el mateix. Ho sento, però aquesta actitud és deshonrosa. Si no estan disposats a defensar la seva dignitat com a governants designats pel poble, que no acceptin el càrrec. Que no es facin polítics independentistes –d’opcions per ser polític botifler, a Catalunya, no els en faltaran. En definitiva, el paper que estan interpretant demostra, un cop més, que tenim una classe política prima. El resultat d’un procés de selecció lamentable.

Dit això, anem a una altra qüestió que crida l’atenció. El senyor Costa no ha acceptat tenir un representant legal que actués d’advocat defensor. Jo no crec que ho hagi fet perquè ell és advocat –molts dels que han estat jutjats pel Procés són advocats. Tendeixo a pensar que no ha trobat cap advocat defensor que estigui a l’alçada de les circumstàncies. Un advocat que li recomani dir sense embuts que no es pot limitar la inviolabilitat d’un parlament, i menys encara jutjar uns diputats per haver fet la seva feina, i que li aconselli absentar-se del judici per posar en evidència la irregularitat que està denunciant.

I el que es deriva d’això és una conclusió que hauria de ser motiu de reflexió: que els primers que tenen por són els advocats. És un fet que he detectat en la meva vida professional. Els advocats espanyols tenen por de contradir i incomodar el poder judicial. Qualsevol advocat que accepti defensar els independentistes a fons i pretengui arribar fins al final de les raons jurídiques, sap que mai, en la seva vida professional, podrà portar cap altre tema que arribi a les altes instàncies espanyoles. I, vistos els simulacres de judici a aquestes altes instàncies, no els falta raó. Per això un dels pocs advocats que, quan els jutges fan imbecil·litats impunes, s’hi torna, és el senyor Boye. Perquè ell no viu del mercat jurídic interior espanyol –que és el «cortijo» on els Llarena i altres «compañeros» de l’ofici tenen el coto de caça. Entenc que donat que el senyor Costa i Boye col·laboren habitualment la decisió que el senyor Costa es defensés tot sol ha estat la solució més pràctica.

La principal virtut de l’actuació del senyor Josep Costa consisteix a fer-nos arribar un missatge a tots plegats: no tots els que practiquen la política són indignes. Les conseqüències cal acceptar-les. El seu discurs clar, entenedor i preparat per a Europa –silenciat pels mitjans afins al règim– ha de quedar com un monument a la lògica del comportament humà, que en això consisteix el Dret. I llença dos dards. Un al sistema judicial –aquest era el fàcil–, i l’altre als polítics de qualsevol color –aquest era el difícil. I és que, en democràcia, a un parlament no se’l pot jutjar. Potser no ho aconseguirem, però tots hauríem d’aspirar a ser Josep Costa.

(Nota. Havent escrit aquest article m’assabento que el senyor Baños ha estat condemnat a quatre mesos de presó per no haver volgut contestar les preguntes de VOX durant el judici del Procés. El feixisme té simpatitzants, ja ho veuen. Esperem que el senyor Baños no hagi d’entrar a la presó).

 


Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

10 respostes a «Tots hauríem de ser Josep Costa»

  1. Per jo el més trist paper el va fer i fa l’expresident del Parlament senyor Roger Torrent ni dignitat, ni ètica, ni estètica

  2. Molt bo, Xavier. Feia temps que no llegia una anàlisi tant clara. Ho subscric tot, fil per randa. I li diu una persona que ha estat fent d’advocat durant més de 40 anys. Com he dit en un dels meus llibres, aquesta és una professió socialment molt mitificada però on no hi ha un pam de net. No parlo de mala gent, parlo de cobards. Com deia en Benet Salellles al documental d’ahir a Tv3, “haig de seguir trevallant”. Amen.

  3. La demostració de la por dels advocats està en el programa “Jutges al Poder” que va emetre TV3 a Sense Ficció. Cap dels advocats del Procés hi apareixen. Només ho fa en Benet Salellas que ja admet que això li costarà -va ser l’únic que es va enfrontar al Marchena . També reconeix l’existència de la por el jutge Joaquim Bosch que admet que la seva carrera professional està ja derrminada i limitada.

  4. Totalment d’acord amb l’article.
    A mi també em va entristir i decebre, que els nostres presoners parlessin castellà, i em va fer recordar la dignitat de Jordi Carbonell, que no es va passar al castellà quan va ser detingut per la policia franquista.

  5. Molt bon article. De tant en tant surten alguns catalans que actuen com a tals. Com que estem tan poc avesats fins ens sembla estrany. És bo, doncs, que el Sr. Roig ens recordi que no tot està perdut i que, si més persones actuessin com en els exemples que ens dóna, el resultat actual seria tot un altre. El Sr. Josep Costa ho va fer d´una excel.lent, pulcre, incrostonable. I ha donat una lliçó a tots aquells que el van criticar per assistir a una reunió independentista per fer una coalició plegats que donés més força a les eleccions. El van criticar perquè al capdavall els seus caps deurien tenir por que, si s´afegien més independentistes a les llistes, podrien perillar els seus llocs al Parlament. Total doncs uns 700 mil no vam votar. Tan fàcil, que seria fer una llista única si de debò tots fossin independentistes, oi? Doncs no. I el Sr. Josep Costa va anar a la reunió i ja el vaig felicitar. I ara ens ha tornat a ensenyar com es fan les coses, i el Sr. Xavier Roig, com s´expliquen.

  6. Brutal.
    Felicitats Sr. Roig
    Clar i catala, pero el video sots titulat, en tots els idiomes dels diferents jutges de la cort de Justicia d’Europa sera peça fonsmental

    I en castella per l’escola de jutges nacional – inquisidors del reino de Ñ – que es a BCN, com materia d’estudi obligada per deixar clar que es el DRET, la Democracia, la separacio dw poders (posiblement existent en algunes instancies i en altres demostradament (o presumptament) que no es aixi.

    Aquest es el fons de la questio, que cap mitja de comunicacio, llevat molt honorables excepcions, com vos, no han ni mencionat.

    En aquest cas l’aforisme aquell del advocat que es defensa a si mateix te un ? Per client i un ? Per defensor. NO ES CERT.

    Molt ben fet – millor explicat – i ben fonamentat Sr. Costa.

    El trist i lamentable es que els altres tres acusats, despres alegat dels seus advocats, en la mateixa linia de la defenda del seu company Josep Costa, com organ col.legiat, no s’haguessin aixecat, abandonant la sala i a veure el paperot del tribunal, jutjant en absencia els acusats (d’acord a llei no es imprescindible estar a presencia de qui ha orquestrat tot plegat) i televisant, en ditecte, la farsa jusicial politica, no penal, davant tot el mon hauria quedar ben retratat el nostre sistema judicial on alguns desprestigien a tota la professio de dones (cada cop mes) i homes justos, que intenten fer JUSTICIA de veritat de la manera mes imparcial i decent que els es possible amb etica, expertesa, coneixements, despres de llarges e injustes oposicions memoristiques d’anys.

  7. Un primer comentari, per dir que un bon advocat ha de buscar que el seu client guanyi el judici. Per això ha de tenir uns coneixements técnics, jurídics i experiencia. Ja sé que el senyor Boye es el mírall dels bons independentistes i que el que diré será objete de crítica, però valgui recordar la seva actuació en el judici televisat del MHP Torra (recordo al tribunal dient-li als advocats. que eran el senyor Boyé i la seva esposa, que comparteixen despatx, que no era el moment procesal de presentar unes proves, que aquest temps ja havía passat). La meva conclusió va ser que massa bon advocat no devía ser.
    L’altre comentari es sobre que no viu del mercat interior espanyol. Jo penso que és com la resta d’advocats que están defensant a liders idps. Puigdemont, Comin i Ponsati, son parlamentaris pel bon fer de l’advocat de Junqueras. No conec la cartera de clients del senyor Boye, però a banda dels líders de Junts, li conec el senyor Sito Miñanco (conegut i condemnat per contrabandista) com un del casos més famosos que ha portat. Tots ells espanyols, de grat o per força, i tots amb actuacions que comencen a Espanya i que en general acabarán fora. Com li pasa a la resta d’advocats. Recordar que les condemnes internacionals a España son per actuacions de molts diferents advocats en molts diferents casos, culminant fora el que van començar aquí.
    Ojalá resulti ser un bon activista…

Els comentaris estan tancats.