Traïdors al territori

Els diferents territoris espanyols, la seva població, són traïts permanentment. I utilitzo el mot traït perquè és el més apropiat. Sobretot perquè els nostres polítics saben perfectament que practiquen el tantsemenfotisme. I és que l’elector només pot referendar allò que ha decidit el partit.

Passejo per Vence (Vença, en Occità), on hi tinc família. M’aturo davant d’una oficina on hi diu «Permanence Parlamentaire. Loïc Dombreval». És l’oficina del diputat per la segona circumscripció dels Alps Marítims. L’Assemblea Nacional francesa té 577 escons, i cadascun d’ells està ocupat per un diputat que representa un districte electoral unipersonal. El senyor Dombreval ho és per part del territori que envolta la ciutat de Niça.

La seu electoral del senyor Loïc Dombreval, a Vence (Imatge de Google)

Coses interessants: a la placa de la façana de l’oficina no hi figura el partit al qual pertany (La República en Marxa, de Macron). Si accediu al seu web (https://loicdombreval.fr), veureu que es tracta d’un petit empresari que ha decidit ser diputat durant un temps. I, a més, podreu observar que passa comptes del que fa al Parlament. Es dirigeix a l’internauta com «votre député», el vostre diputat . Lliçons sobre el diputat francès en general:

  • Igual que l’alemany o el britànic, és l’únic representant d’una porció del territori.
  • Passa comptes davant l’electorat, mitjançant el web i l’oficina electoral.
  • No importa tant de quin partit és, sinó qui és i què fa.
  • En general, no és una persona que hagi nascut i visqui gràcies al partit, sinó un professional que exerceix de polític temporalment.
  • És una persona que aporta l’experiència del contribuent, del món privat, a la vida pública.

Als països ben governats el diputat està lligat a la gent d’un territori. La circumscripció electoral és una superfície relativament petita. L’elector no accepta un candidat que no defensi els interessos del territori. Us poso, com a exemple, una anècdota que va tenir lloc també a França l’any 2012, concretament al circumscripció de la Charanta Marítima. Resulta que el diputat d’allí era el senyor Olivier Falorni (del Partit Socialista, PSF). Però, per interessos de partit, els capitostos del PSF de París van decidir que la que es presentaria a les properes eleccions per aquella circumscripció seria la senyora Ségolène Royal. El senyor Falorni, indignat, va abandonar el partit, però no va renunciar a presentar-se a les eleccions per la seva circumscripció, sinó que ho va fer com a candidat individual –gran cosa! I va guanyar a la Royal (63% vs 37%). I és que el territori no va tolerar algú nomenat pel partit i des de París. El senyor Falorni encara n’és el diputat.

En el cas d’Espanya els diputats es diferencien de la resta de països ben governats en unes quantes coses, però, si no representen el territori, és sobretot perquè:

  • La circumscripció, la província, és massa gran.
  • Els diputats els nomena el partit a dit.
  • L’elector no els pot refusar perquè les llistes són tancades.

Resum: l’elector només pot referendar allò que ha decidit el partit.

Els diferents territoris espanyols, la seva població, són traïts permanentment. I utilitzo el mot traït perquè és el més apropiat. Sobretot perquè els nostres polítics saben perfectament que practiquen el tantsemenfotisme. I perquè trair la població és una tradició amb solera, a Espanya. (Vegeu Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social. Espanya des del 1876 fins a l’actualitat, de Paul Preston.)

Què succeeix a Catalunya quan aquest problema, que afecta Espanya en general, es projecta sobre casa nostra? Ja és prou greu que els diputats no representin els meus interessos específics. Però, ¿què passa quan aquests diputats no només no em representen sinó que, a sobre, el que els mana vol perjudicar-me perquè li importa un rave Catalunya com a nació? Com sempre, comparats amb Espanya, patim una doble penalització. Els diputats espanyols amb sentiment nacional espanyol traeixen el seu petit territori –allò que ells anomenen «la patria chica»–, però no traeixen Espanya. Per contra, els diputats catalans de partits no catalans traeixen «la patria chica», per descomptat, i de pas també la «patria grande», Catalunya. La majoria estan a les ordres d’algú que voldria veure la meva llengua i la meva cultura anorreades. No cal que fem servir eufemismes. Deixeu-me fer una pregunta retòrica: ¿Acceptaria el PSOE que les llistes electorals per al Congrés dels Diputats fossin elaborades pel Partit dels Socialistes Europeus (PES), del qual forma part?

Per tant, em limito a les definicions del diccionari quan afirmo que els diputats catalans del PSOE, Ciudadanos, PP i VOX són allò que es coneix com a botiflers –caldria veure què passa amb Unidas Podemos. I els votants d’aquests partits a Catalunya han de començar a ser conscients que ells també estan sent traïts. Que els seus interessos no estan sent defensats –interessos que van més enllà d’ideologies. El que vull dir és que, si els diputats per Còrsega fossin designats per París –i això que estem parlant de França, un país eminentment centralista–, no els votaria ningú. Ni l’elector nacionalista cors, per descomptat, ni tampoc l’unionista francès que viu a Còrsega.

Tinc la sensació que massa catalans estem indignats amb els polítics. I també frustrats que els mitjans de comunicació no vagin mai al moll de l’os. Que no preguntin mai als governants quin dia pensen regenerar-se i deixar de trair els interessos del país.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.