Ucraïna, les conseqüències d’un problema mal tancat

No es comprèn el conflicte actual sense conèixer la història de Rússia –de l’Imperi Rus, que inclou el període soviètic. Vaig intentar explicar les relacions històriques i sentimentals que hi havia entre Ucraïna i Rússia en un article anterior (“Ucraïna i el símil català”). Però això, aïllat, no justifica la confrontació, que ha adquirit una perillositat evident. Ara sembla que el problema per fi ha pres forma, s’ha concretat en una excusa que permet a totes dues parts enfrontar-se. I quan dic totes dues parts em refereixo a Rússia i als Estats Units. Es pot resumir dient que Rússia no vol que Ucraïna sigui membre de l’OTAN i que els Estats Units apel·len a la llibertat dels estats de decidir allò que més els convé. Han aconseguit la reducció del problema que necessitava una opinió pública que vol simplificacions. I no és simplement això.

Rússia ha patit de sempre allò que l’ambaixador i escriptor nord-americà George Kennan va qualificar com a «sentiment congènit d’inseguretat». Històricament, Rússia –l’URSS– només se sentia segura si a l’altra banda de la frontera hi tenia amics o vassalls. Aquest sentiment s’entén quan s’observa un mapa i es constata la magnitud de les seves fronteres. Rússia havia comptat sempre amb diverses nacions de l’imperi que li feien de coixí. L’ensurt de la Segona Guerra Mundial va fer que l’URSS s’adonés que el flanc occidental era feble i va crear un coixí amb els països de l’est europeu que havia anat ocupant mentre feia recular l’exèrcit alemany. El desmembrament de l’URSS –la catàstrofe geopolítica més gran del segle xx, segons Putin– va deixar Rússia sense aquells tallafocs històrics. Ara Putin addueix que no vol ni sentir parlar de tenir membres de l’OTAN a les fronteres amb Rússia. Té dret a exigir-ho? Crec que no. Té raons per dir-ho? Sí. Ho entendreu si us recordo la crisi dels míssils de Cuba. O si us demano que us imagineu com reaccionarien els Estats Units si una aliança militar russoxinesa s’ampliés ara amb la incorporació de Mèxic.

Qualsevol escenari geopolític postconflicte requereix allò que es coneix com una conferència entre països, que acostuma a acabar en un tractat. El Tractat de Viena, el d’Utrecht, el de Versalles, etc. Quan no s’és generós, la història s’hi torna. És el cas del tractat de Versalles, d’on Alemanya va sortir humiliada. Doncs ja ho tenim. A la caiguda de l’URSS ni tant sols va haver-hi conferència. Cap tractat que regulés les relacions internacionals amb el que havia estat l’imperi més gran del món durant segles –el més gran del segle xx per descomptat– i amb el qual s’havia estat en guerra. Freda, però guerra. Es va deixar que tothom remés cap allà on volgués. Sempre que fos cap a Occident.

Quan va  caure l’URSS, a principis dels noranta, Europa no estava en condicions d’exercir cap mena d’influència. La Unió Europea (UE) encara no existia. Tots els seus governants tenien el cap en la reunificació alemanya. Alguns perquè hi estaven en contra –Margaret Thatcher–, d’altres perquè tot i que s’hi declaraven indiferents eren dissimuladament hostils –Mitterrand–, i un, Helmut Kohl, perquè estava ansiós per culminar la somniada unificació. I amb uns països de l’Est que, contràriament al que esperava Gorbatxov, no es van mostrar agraïts amb l’home que havia reeixit a aixecar la bota opressora. El ressentiment vers l’URSS, enorme, va guiar els esdeveniments polítics de Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, etc. Rússia va ser humiliada seguint la consigna del president Bush pare: «A fer punyetes! Nosaltres hem guanyat i ells no. No podem deixar que els soviètics emboliquin la victòria amb les mandíbules de la derrota!». Ni ajudes, ni un Pla Marshall, ni res de res. A sobre es va produir el desmembrament de nacions que secularment havien format part de l’Imperi Rus, com ara Ucraïna i Bielorússia, gràcies als Acords de Bialowieza (desembre del 1991), amb un alcoholitzat Boris Ieltsin al capdavant, disposat a qualsevol cessió per tal d’ocupar el Kremlin. O sigui, res organitzat ni pactat entre tots aquells que havien estat actors principals del conflicte precedent durant mig segle.

Si voleu veure-li l’amargor a la cara a un rus actual qualsevol, parleu-li de la dècada dels noranta. El caos. Crim organitzat. Occident comprant els béns russos a preu de saldo amb la connivència d’antics funcionaris soviètics corruptes –l’origen dels actuals oligarques russos–, espoliació de les incipients classes mitjanes soviètiques, etc. Tot finançat per bancs occidentals. Un desastre. Després, ja se sap, una diplomàcia occidental americanitzada, intoxicada pels hàbits dels antics serveis secrets anglosaxons i sense estratègia –llegiu John Le Carré. No hem aconseguit fer-nos nostre un Putin amb tendències clarament autoritàries. Ara tot es complica amb un president Biden de mediocritat contrastada i amb una UE que podria negociar si no fos per la desunió provocada pels països de l’Est. Una manca de diplomàcia, la nostra, que empeny Putin, cada dia una mica, malgrat que ell ho detesti, cap als braços de Xina. Precisament el que menys ens interessa als europeus, compromesos amb una transició energètica indefugible, en un moment crucial.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.