Ucraïna i el símil català

Ucraïna i Rússia estan en un conflicte que dura. I el públic, majoritàriament, n’ignora els orígens. Per què hi ha conflicte a la frontera est, amb Rússia? Per què n’hi ha també amb Crimea? Que Putin no té cap dret a envair Ucraïna és un fet indiscutible. Ara bé, que tot es presenti com a fruit de les seves ambicions, de les seves dèries, com si no tingués cap mena de suport social, és inexacte. Voldria resumir aquí els orígens del conflicte tal com jo els entenc. I ja que molts són emocionals, aprofitaré el símil català per tal de fer-me comprendre (faré servir lletra cursiva).

Els orígens de l’imperi rus. Podríem dir que aquests orígens es remunten al segle XV, quan Ivan III es va declarar gran príncep de Moscòvia i gran príncep de tota la Rus de Kíev –el comtat de Kíev, podríem dir-ne. Quin territori ocupava la Rus de Kiev? Traçar fronteres exactes sobre possessions de fa mil anys és complicat. Però, aproximadament, i durant molts segles, la Rus de Kíev va ser el que es mostra al següent mapa:

Els orígens de Rússia, doncs, estan íntimament lligats a Ucraïna. I encara que Ucraïna i Rússia siguin avui realitats nacionals diferents, fins fa quatre dies van viatjar unides. A les verdes i a les madures.

Símil català. Agafem la Catalunya Nord, on se situen en part dels orígens de Catalunya com a nació. Si aquesta separació, que va tenir lloc al segle XVII, hagués tingut lloc ara fa trenta anys als catalans ens couria. Si encara ens cou!

L’època de l’imperi rus. Com que Ucraïna va formar part de l’origen de l’imperi rus, i Ucraïna no havia estat mai un territori independent, les seves fronteres respecte al territori veí (el que s’havia denominat ducat de Moscòvia) no van estar mai perfectament definides.

Símil català. Ve a ser el nostre cas amb la Franja de Ponent. On comença Catalunya?

L’època soviètica. Ucraïna va ser, juntament amb Rússia i Bielorússia, una de les repúbliques fundadores de l’URSS. Tal com explica l’expresident Gorbatxov, la frontera entre la República Soviètica d’Ucraïna i la República Soviètica de Rússia no va ser mai clara. Durant l’època comunista va patir diversos ajustaments. L’acte d’alteració fronterera més important va tenir lloc el 1954, quan Nikita Khrusxov va treure Crimea de la República Soviètica de Rússia per assignar-la a la República Soviètica d’Ucraïna. Un acte purament administratiu.

Símil català. És com si Franco, l’any 1954, hagués assignat la província d’Osca a Catalunya com a premi pel nostre botiflerisme.

L’època postsoviètica. Ucraïna va acabar tipa de l’URSS, de l’obsessió centralista comunista i dels crims de Stalin. Amb la implosió de l’URSS, Crimea va quedar com a part del territori ucraïnès –annexada administrativament, com passava des del 1954. Tot plegat era un caos sense control. Per tant, Rússia va perdre un territori que havia estat rus els darrers tres segles. I ara és motiu lògic de fricció.

Símil català. Si ara Osca fos administrativament part de Catalunya –pel suposat caprici de Franco del 1954– i esdevinguéssim independents, ens enduríem Osca, fins i tot malgrat l’oposició dels seus habitants? Oi que seria motiu de conflicte permanent? Doncs aquí teniu Crimea.

Conclusió. La implosió de l’URSS no es va gestionar correctament. La magnanimitat demostrada amb Alemanya al final de la Segona Guerra Mundial no es va aplicar a l’URSS. Margaret Thatcher va dir a George Bush pare: «[En Ronald Reagan i jo] hauríem hagut d’ajudar en Mikhaïl». Roland Dumas, ministre d’Afers Exteriors francès a l’època, també es va expressar en termes semblants: «El vam deixar caure». Mitterrand i Kohl van intentar que el G5 ajudés l’URSS econòmicament –una mena de Pla Marshall–, «però els americans no volien saber-ne res», recorda Dumas. Amb una Europa pendent de la unificació alemanya, tot va acabar segons pretenien els Estats Units: «A fer punyetes! Nosaltres hem guanyat i ells no. No podem deixar que els soviètics emboliquin la victòria amb les mandíbules de la derrota!», va sentenciar George Bush pare.

El fet de no tenir present tot això, de no tenir present la humiliació que he intentat explicar, de mantenir Rússia apartada de les celebracions del final de la Segona Guerra Mundial –quan l’URSS va contribuir-hi deixant-hi 25 milions de morts!–, de no informar correctament de tot això, dic, impossibilita que l’opinió pública europea pugui pressionar per una solució enraonada.

Putin es va guanyar bona part de l’electorat nostàlgic rus en dir una veritat respecte els antics ciutadans soviètics: «No tenim dret a dir a 150 milions de persones que setanta anys de la seva vida, de la dels seus pares o de la dels seus avis, que les coses per les quals van sacrificar-se o, fins i tot, l’aire que respiraven, eren, en definitiva, una merda». Però aquesta ha estat l’estratègia compartida d’Occident. No es tracta de fer bo Putin, que no ho és. Henry Kissinger és qui ho ha definit millor: «La demonització de Putin no és una estratègia; és la coartada per una falta d’estratègia».

(Si voleu llegir més sobre Rússia: https://ca.bookshop.org/a/9728/9788416863532)

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.