Ucraïna: s’hauria pogut evitar

A l’article «Ucraïna, les conseqüències d’un problema mal tancat», intentava assenyalar l’error històric que va significar tancar en fals la dissolució de l’URSS. Un error entre molts altres que pivotaven en la falta de generositat. El més greu, però, va ser no fixar els interessos de cadascú a la zona. No es va establir una geoestratègia postcomunista. Tota aquesta deixadesa la van manegar els nord-americans amb un president Ieltsin totalment invalidat. Nosaltres ja teníem prou feina administrant la nova Europa que naixia de la caiguda del Mur de Berlin.

Després d’uns anys noranta apocalíptics, l’any 2000 va arribar l’era Putin. El desgavell es va acabar. No se sabrà mai si va ser fruit de la seva arribada o si, després de deu anys, el caos ja no donava per més. El fet és que Putin va posar ordre i es va obrir a Occident. Fins l’any 2007 es va mostrar com un franc col·laborador. Fins i tot va proposar incorporar Rússia a l’OTAN o a la Unió Europea (UE). Quina va ser la nostra resposta? Ignorar-lo, és a dir, el menyspreu. Mentrestant tots els països excomunistes s’integraven a l’OTAN. Tots menys Rússia, esclar, que tampoc aconseguia cap tractat preferencial amb la UE.

Tot molt coent, sobretot perquè el 1990 el llavors secretari d’estat nord-americà, James Baker, havia promès a Gorbatxov que si Alemanya es reunificava, cap dels països de l’antic Pacte de Varsòvia s’incorporaria a l’OTAN: «Not one inch eastward» (‘Ni una polzada cap a l’est’). Dignataris occidentals a diferents nivells van fer afirmacions en la mateixa línia. (En trobareu els detalls al National Security Archive, en documents desclassificats no fa gaire). Per tant, l’estafa va ser sostinguda en el temps. Des del 1990 fins al 2007. Aquell any Putin va fer públic, en un discurs a Munic, que els russos ja n’estaven farts i que, per tant, deixaven de col·laborar amb Occident. Trobareu el discurs sencer a aquí, o resumit a la Viquipèdia aquí. En fi, tot això ja és història i no servirà per resoldre el problema actual. Tanmateix, és bo saber-ho, sobretot ara que se’ns diu, fins i tot des de La Vanguardia –que ja és tenir barra–, que la desinformació forma part de la guerra. Els nostres mitjans, d’això, en deuen saber una mica. Fins i tot en temps de pau.

En un referèndum titllat d’il·legal i no reconegut internacionalment –us sona?–, Crimea va votar el 2014 passar a formar part de Rússia, que va acceptar l’annexió. Ja vaig mirar d’explicar en un article anterior també el problema de Crimea («Ucraïna i el símil català»). La crisi oberta per aquell fet i les interferències russes a Donetsk i Lugansk van portar a signar un document anomenat Acords de Minsk, al qual seguirien els Acords de Minsk 2. Eren imperfectes, però garantien una contenció del conflicte russo-ucraïnès. França i Alemanya els han volgut mantenir vius sota diferents formats –el Grup Normandia, amb França, Alemanya, Ucraïna i Rússia. És una demostració clara que a la UE no li interessa cap conflicte. Però els Estats Units han fet tot el possible per arraconar aquest grup de treball. I Rússia se n’ha aprofitat.   

Penso que si s’hagués deixat fer al president Macron i al canceller Scholz, la guerra s’hauria pogut evitar. Han ensopegat amb dos obstacles enormes. El primer, els Estats Units i el Regne Unit –actualment governats per incompetents–, amb l’OTAN d’excusa. Les notícies que hem anat rebent donaven la sensació que desitjaven l’enfrontament. Tant difícil és entendre, i acceptar, que Rússia no vulgui tenir membres de l’OTAN a la frontera? S’hauria pogut solucionar amb una moratòria de cinquanta anys, per exemple. Tan dolenta era la finlandització d’Ucraïna que perseguia Macron? S’apel·la al dret d’Ucraïna a decidir. Hi té tant dret com Mèxic a acceptar armament xino-rus al seu territori –possibilitat que no hauríem de descartar. O és que hem oblidat la crisi dels míssils de Cuba del 1962? No tenia dret Cuba a decidir?

El segon obstacle que han trobat França i Alemanya és l’oposició interna dins la UE –Polònia i les Repúbliques Bàltiques– a qualsevol concessió, cosa que demostra les dificultats d’una política exterior europea. Les escasses ambicions que tenen els estats de la UE es materialitzen en el nomenament d’un personatge tan insolvent com Josep Borrell. Davant la situació creada, Macron i Scholz han hagut de prioritzar, a contracor, una imatge d’unitat occidental que al capdavall no ha solucionat res.

Que l’acte de Putin és abominable? Sens dubte. I l’invalida, si és que tenia alguna raó. No m’agrada Putin. El trobo perjudicial per Rússia, sobretot. Però demonitzar l’enemic per justificar els propis errors és ineficaç. És l’estratègia del hooligan. Mirin els resultats que n’hem obtingut. Els europeus pagarem cara aquesta guerra; més que no pas els americans. I la lliçó que hauríem d’extraure’n és que en el futur hem de defensar millor els nostres interessos.

Aquest Putin, personatge sinistre i pervers, aquest subproducte d’una guerra freda que Occident -principalment els anglosaxons- han volgut allargar més del compte, ara pren revenja. I ho fa de l’única manera possible per ell: etzibant-li puntades de peu a Europa.

Xavier Roig és l’autor del llibre “L’enigma rus”, editat per La Campana ( https://ca.bookshop.org/a/9728/9788416863532

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.