Un desig anomenat democràcia

Sembla que l’aposta d’Occident per la Xina ha sortit malament. I que no hi ha pla B. La Xina s’ha desenvolupat econòmicament, però políticament ha anat enrere. Cal tenir present que, malgrat no ser un país del tot ric com nosaltres –té una renda per càpita de 12.500 dòlars, mentre que la catalana és de 31.500–, sí que és més ric que Turquia –amb una renda de 9.600 dòlars–, un país que porta anys amb el tradicional tomba que gira de la Unió Europea (UE). Per tant, és important parlar del model economicosocial xinès i del perill d’emmirallament que pot representar.

Les dictadures i les autocràcies pretenen fer gala de l’eficàcia que comporta no haver de discutir les decisions. No haver de convèncer ningú a l’hora d’aplicar solucions. Aquest missatge cala en certes capes de la població. Es ven la democràcia com un sistema decadent que no resol amb eficiència els problemes quotidians de la gent. És veritat que la població amb un cert nivell de vida vol llibertat, però no pas a costa de perdre qualitat en segons quins tipus de benestar: seguretat, sanitat, educació, etc. Tendim a idealitzar la població, oblidant que hi romanen moltes característiques de mamífers vertebrats. Si no, com s’explica que certs programes de televisió tinguin audiències milionàries o que hi hagi tantíssima gent que no llegeix mai? La democràcia no és un clau que es pugui fe entrar per la cabota. Ha quedat demostrat a l’Afganistan, va quedar demostrat a l’Iraq, i també, fa molts, anys a Espanya. Només algun infeliç pot pensar que, en l’Espanya empobrida dels anys trenta, la democràcia la va esguerrar Franco. Tal com va dir el senyor López Rodó als anys seixanta, la democràcia no existeix per sota dels mil dòlars de renda per càpita. Quan venen les crisis i les recessions, aquest principi es posa, certament, en evidència. I no cal ser gaire espavilat per entendre que un individu qualsevol, de qualsevol indret, només s’aproxima a les urnes quan té la panxa plena.

Com deia, el perill d’ara mateix és que alguns quedin enlluernats per l’eficàcia xinesa –que no es tanta com sembla. I que estiguem disposats a renunciar a algunes llibertats a canvi de solucionar determinats problemes. Ja ho apuntava la setmana passada. Com que l’extrema dreta diu que no tolerarà determinats excessos evidents, hi ha gent que la vota. Com que l’extrema esquerra diu que solucionarà determinats problemes socials evidents, hi ha gent que la vota. Aquestes mancances, que conformen un ventall enorme –des de la inseguretat i la gestió de la immigració fins a la manca d’habitatge social i el deteriorament dels serveis mèdics públics–, no poden ser descuidades. La democràcia hi ha de posar remei i no pot deixar que esdevinguin terreny adobat on puguin arrelar els extremismes. La ineficàcia política és evident. A Catalunya la cosa ja sembla una broma de mal gust. Els polítics viuen només per solucionar els seus problemes. Aquests polítics sí que són els assassins de la democràcia.

La pèrdua d’eficàcia de molts països prové d’haver-se carregat la separació de poders. No parlo ara de la Justícia, que també. Parlo de l’executiu i el parlament. Els governs han de ser òrgans on van a parar professionals al servei públic, no pas una poltrona per premiar membres de partit, generalment incompetents. Els membres d’un govern haurien de ser reclutats a dins de l’àmbit públic o del privat, però sempre amb un bon currículum com a administradors. Governs de tecnòcrates? Per aquí van els trets. Que passin comptes al parlament? Evidentment! I que executin un programa polític que emani del parlament, està clar. Però amb eficàcia, sigui quin sigui el color parlamentari. El cas del primer ministre Draghi és paradigmàtic del que vull dir. En un any i mig va implementar solucions que un govern tradicionalment viciat, com acostumen a ser els governs a Itàlia, hauria trigat unes quantes legislatures a posar en pràctica. I el seu pas pel Banc Central Europeu? El recordeu? Va ser ell, qui va salvar l’euro.

La pandèmia de la covid-19 i la manera com la UE ha resolt el repte de vacunar equitativament 440 milions de persones de vint-i-set estats membres, sovint dispars, també ens dona pistes. Hi ha hagut entrebancs, naturalment. Però ha estat una lliçó d’eficàcia sense comparació possible. La coordinació per part de la Comissió ha estat formidable, i els professionals experts han marcat pautes dins de cada estat. És tota una lliçó de com es pot millorar l’aplicació pràctica de les accions de govern, que, al capdavall, decideixen els polítics democràticament elegits. Les estadístiques demostren que els països autòcrates ho han fet pitjor, malgrat tenir la població totalment «controlada» (llegiu l’informe del Consell d’Europa).

Per què els membres d’un govern han de ser polítics? Ja està el parlament elegit per controlar-los. Què se n’ha fet, de la separació de poders? La democràcia, com tot, guanyarà terreny si demostra eficàcia, si es detecta que realment serveix per anar millor. La població, no ens enganyem, pensa que, si no és per viure millor que a les autocràcies, a què treu cap anar a votar cada quatre anys?

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

12 respostes a «Un desig anomenat democràcia»

  1. # Josep, Simplement els Polítics professionals, els que viuen de la Política, els que primer ells i després el Partit, els que sense estudis i preparació han escalat per servilisme, fins ser col·locats per l’Agencia de col·locació, els que sols els preocupen els vots, per donar treball. als del partit. Els que no volen que els votant lis diguin el que tenir que fer (recordem evolució del procés des de la societat civil), i tots els cassos que estan pendents de Judici.
    La pregunta: Creu que cap dels dits polítics, creu amb la democràcia?

  2. Per fer un bon diagnòstic recoman contrastar amb el darrer de Rafael Poch de Feliu,”El éxito chino determina la tensión militar” i el també darrer d’Alfons Durán-Pich ” La venjança de Fu Manchú / 2″. Imprescindibles per saber on estem.

  3. Lo Marraco en el seu comentari,es refereix a mi,com a un intoxicat per la premsa catalana.Segurament ell coneix bé com d’intoxicadora es la premsa catalana,perque llegeix precisament la que intoxica,i es aquesta ,precisament la jo no llegeixo.La meva font d’informació per fer l’afirmacio que faig en el meu comentari,no prové de la premsa,l’he extreta d’un article d’en Alfons Duran Pich,a qui considero una de les persones mes ben informades i capacitades d’aquest país nostre.

  4. Molt bon article, molta veritat de la situacio real, real, front els mites i la malaurada informacio de la qual rebem troles, assumptes d’escandols, del que la premsa i televisions dels estats totalitaris (Xina i Russia,sobretot, com els estats de l’Orient Mitjà, l’Afganistan, Irak,Pakistan, la India,,,,poc o gens democràtics realment i on les llibertats no existeixen com als estats occidentals, gràcies als saxons, a la reforma dels protestants….i a la democràcia saxona, o alemanya o escandinava,la de Nordamèrica (USA i Canadà), i a les memòries encara actuals de França, però amb el motor una mica o un molt espatllat. M’adhereixo a la gran majoria del que explica el Sr. Roig. Per exemple, que en un sol any, del no res s’hagi passat a disposar de centenars de mil.lions de vacunes que han aturat, en un temps rècord sensacional, una pandèmcia molt perillosa (sorgida a la Xina comunista, no ho hem d’oblidar mai) i on els milllors resultats massius – deixem-se de troles i de manipulacions desinformatives de les “esquerroses de sofà”, sense cap dubte, s’han produit als estats occidentals. Una nova i completa tecnologia de les vacunes, en un temps realment curtíssim (recorden els anys i panys que van costar les vacunes els anys 50,60 i 70, per exemple..) i meravellós. Eficient,eficaç i rapidssim. Una meravella nomes possible als estats grans lliures, amb moltissim talent, i amb col.laboracio real exigida pels poders publics i empresarials USA entre les companyies amb més talent i condicions per afrontar aquesta greu pandèmia soferta…..i realment controlada.Mèrits dels sistema occidental dels països grans, moderns,demòcrates i lliures. Massa gent encara no ho vol reconèixer i hi troben defectes com si fossin greus inconvenients, mirant sempre els troços de merda que l’alimentacio general distribuida 30 vegades millors que fa nomès 40 anys.Tanmateix, em sembla que copiar el mès estrictament i concret del que fan i gestionen el canvi accelerat i permanent de manera molt mès eficient, satisfactòria per a la ciutadania, a base de reformes continuades de millora i aplicar-les de debó, cosa que mai es podrà seguir a Spain i a Catalunya, dissortadament, mirem mes la desgràcia total espanyola-castellana que països modèlics europeus.(Dinamarca, Austria,SUíssa, Finlàndia,Suècia,Noruega, l’Holanda que ara diuen Països Baixos, Flandes, fins i tots els avenços ràpids de Croàcia o Eslovènia, dels països bàltics, dels autèntics -i pocs- estats federals alemanys o al Canadà i a USa, i com s’han enriquit amb talent humà, molt de talent, dels propis ciutadans i sistemes educatius i d’investigacio, ben formats, amb valors mantinguts, a diferència del caos espanyol, i quan, dissortadament, a Catalunya ens trobem mes pendents i penjats de les Castelles que dels veïns europeus, lliures,amb separacio de poders, amb molta menys corrupcio..i,molts, molts, amb sistemes electorals majoritaris amb districtes uninominals, control.lant molt mès l’oligopoli dels partits politics i sindicats totalment corruptes de l’Spain ancorada encara en segles anteriors, sense saber i voler gestionar bé el canvi permanent que,sortosament, envolta les societats lliures. Moltes gràcies, Senyor Xavier Roig. Moltsíssimes.

    1. Molt bé. Hi estic d´acord. Menys Espanya i més Europa. Per aquí ha d´anar Catalunya o ens enfonsarem amb la “piel de toro”.

  5. A l’article entre altres opinions que per mi son autentiques barbaritats, dius això:
    Els polítics viuen només per solucionar els seus problemes. Aquests polítics sí que són els assassins de la democràcia.

    Parlar “dels politics” sense dir quins dona peu a alló de que tots son iguals… i jo veig que dintre del que poden donar de si, uns son més igusls que altres…

  6. Com que no en sé gaire o bé quasi res de la Xina, no opinaré com acostumo a fer si no és sobre Catalunya que és l´únic a què m´he dedicat tota una vina en cos i ànima. Tan sols el comentari que, la gent vota quan té la panxa plena. Primer vol resoldre els seus problemes i després els de la comunitat on viu. Doncs com més democràcia hi hagi, menys feixismes i menys comunismes, doctrines totalitàries ensangonades com assenyala la història. Una altra cosa és que hi ha d´haver dretes i esquerres, que facin funcionar un país i evolucionar la rebnda per càpita de la gent que el conformen. Arreu i sempre.

    1. Esclar. I sengons la Xina els uigurs no estan sent maltractats.
      Sempla mentida que s’hagi de prevenir que en una dictadura la informació no està mai ni contrastada ni contestada. Les estadístiques de les dictadures no valen.
      El periodisme català ha donat per bones les informacions que venen de la Xina. És per petar-se de riure… o de plorar. Aquesta mena de fakes alimenten el que denuncia l’autor: “allí sí que són eficaços!”. Pel que es veu del comentari del senyor Uribe, la intoxicació informativa ha calat.

  7. Ai, Xavier, llàstima del paràgraf referent a la Covid. Aquí és veu que has comprat el relat del sistema.
    “Vacunes” (experiment ves a saber de que o, simplement, un gran negoci) A favor : progre, d’esquerres; en contra: trumpista, extrema dreta.
    Com pot ser que tantes veus critiques amb un sistema que sempre ens menteix, que tot el que fa és únicament pel seu interes, mai per la gen, doncs en el cas de la Covid compreu el relat oficial?

  8. Pot ser que tingui rao, pero jo preferiexo morir-me sota el fang que una dictadura…. si, pot ser que aquest sentiment de llibertat que et dona ganes de viure es alguna cosa molt primitiva.

  9. Bon article. A Catalunya, efectivament, la cosa sembla una broma de mal gust. Perquè no és una broma. Ho seria si no fos que els catalans VOTEN, i reiteradament, els suposats bromistes. Per tant, no pot ser una broma allò que és molt més greu i irreversible: la idiòcia. A Catalunya, la cosa no és cap broma, és un suïcidi idiota.

Els comentaris estan tancats.