Una classe política perillosa

Dues notícies: la primera, les relacions de la Sánchez-Camacho amb el Villarejo. No interessa pas per la protagonista –una degenerada de la qual es pot esperar qualsevol baixesa–, sinó perquè demostra els danys provocats pels bípedes anticatalans encastats al sistema polític català vigent. S’està destapant que durant anys hem patit les accions d’aquells que, aprofitant el tradicional bonisme del «tots som igual de catalans», han minat el país. Aquells que en un altre indret civilitzat serien estigmatitzats i rebutjats, aquí no. Doncs passeu i mireu-ne els resultats. La Sánchez-Camacho és el prototipus grotesc, ridícul –repugnant, si voleu–, del polític que es reclama català però que, designat per Madrid, té encomanada la missió d’enfonsar la nostra nació. Amb més o menys grau de degeneració, són així tots els polítics elegits a Catalunya de partits no catalans: PSOE, PP, VOX, Ciudadanos (DEP), etc.

L’altra notícia: el govern britànic, en un intent de reduir despesa, ha limitat determinades ajudes socials. La decisió ha portat a un plet que ha arribat a la Cort Suprema, que s’ha negat a acceptar el cas. Al·lega, amb raó, que la generositat de l’estat del benestar la fixen els polítics elegits, no pas els jutges. Si el parlament ha legislat, els jutges callen. Trobo la notícia important, perquè, aquí, de mica en mica, hem oblidat que el conflicte català tot ell –referèndum, immersió lingüística, etc.– ha arribat als jutges malgrat ells. Els jutges van advertir des del principi que tot això no era del seu àmbit –ho hem pogut llegir i sentir a bastament. La sentència del 25 per cent de castellà, per exemple, és conseqüència d’un entrellat de lleis mal fetes el resultat lamentable del les quals ha arribat a la taula dels jutges, una gent no experta en la qüestió –els mateixos magistrats ho reconeixen– que s’hi ha vist emmerdada sense voler-ho. No oblidem tot això, perquè els polítics –amb el suport de la premsa– tenen l’habilitat de despistar l’atenció del contribuent. Els causants dels problemes que avui pateix Catalunya, en la seva globalitat, són els polítics. I punt.

Si observem la degradació a la qual ha arribat la nostra classe política, jo discerniria tres períodes. El primer és el que va de la mort de Franco als inicis del present mil·lenni. A la mort del dictador ens vam trobar amb uns polítics avesats a la lluita. Inexperts, però lluitadors. Es governava a pas insegur i es van redactar unes lleis de les quals encara ara en paguem els mals: estatuts, llei electoral, finançament de partits i sindicats, etc. Però era lògic. En aquells anys vam comptar amb els caminadors que, com si fos un tutor, ens proporcionava la Unió Europea.

A aquell període el va seguir un altre en el qual es va produir un cert relleu. Polític i generacional. A molts indrets d’Espanya van canviar els cicles polítics. S’hi van incorporar polítics que no havien lluitat, molts dels quals havien estat criats per la màquina dels partits. I es van negar en rodó a fer una segona Transició. Començaven uns deu o dotze anys caracteritzats per la inutilitat. Els que governaven eren innocus. No feien cap bé, però tampoc feien mal. La inutilitat política passarà a la història per la penosa gestió de la Gran Recessió, amb una banca espanyola que, finalment, va haver de ser rescatada. El paradigma del que dic són els governs Zapatero i el bloqueig català provocat pel nou –i capat– Estatut.

Finalment, vam entrar en el període en el qual encara estem immersos, i que es caracteritza pel fet que els polítics són manifestament incompetents. La seva actuació genera sinergies negatives. Adquireixen definitivament consciència de classe al temps que es dediquen, majoritàriament, a treballar per ells. No existeix res fora del que té lloc en l’esfera política, i els importa un rave que els contribuents –i el país en general– s’enfonsin. I si els preocupa, no saben què fer, perquè són illetrats. En haver-se constituït en classe, són capaços de metabolitzar qualsevol cos que s’hi adhereixi –els cas Podemos és paradigmàtic. Si neixes dins el sistema i creixes gràcies a les lleis electorals del sistema, passes, tard o d’hora, a formar part del sistema. I la repugnant Sánchez-Camacho n’és el prototip. Neix políticament a Catalunya. Se la considera catalana, com el «Jordi» –ho recordeu?– Fernández Díaz. Alícia per aquí, Alícia per allà –convidada a totes les tertúlies! I acaba de senadora per la comunitat de Madrid, on ha arribat de diputada com a premi per haver ajudat a dinamitar Catalunya.

No ens enganyem més: els nostres polítics ja no són innocus. Ara ja han esdevingut perillosos. Per això, entre d’altres coses, el cas català retrocedeix. Aquells que, comptant amb els individus i partits que governen actualment, esperin cap millora, ja poden anar seient. El catalanisme polític –independentista, o no–, que ha mantingut viva la flama durant el darrer segle i mig llarg, anirà a pitjor si no es regenera. I regenerar-se passa per abandonar el sistema de partits dissenyat durant la Transició. Abans que ser un estat independent, Catalunya necessita independitzar-se políticament.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Imatge XR

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

5 respostes a «Una classe política perillosa»

  1. Estic d’acord en que els polítics no estan a l’altura del que requerix una societat com la nostra. Crec que part del problema és la falta de professionalitat, voler perpetuar-se en algun càrrec polític (el que sigui) com a objectiu prioritari, el curtplacisme de les seves accions i, sobretot, no tenir al ciutadà al centre de les seves polítiques. Aquesta falta de voluntat de negociació amb altres partits polítics per anar avançant en aspectes socials i econòmics és un llast enorme per als que vivim a Catalunya. Però a part de les estratègies de partit, crec que en el fons no són gaire intel·ligents, hi ha molta mediocritat.

  2. Bon article! Sí, caldria no perdre de vista el “sucursalisme” i que no acabi tacant tota la política catalana. Després de l’1-O, quan escolto els discursos dels polítics a Catalunya, sempre em ve al cap la sospita “serà un infiltrat?”, sobretot amb ERC. Com a catalana només hi ha hagut un dia que me n’he sentit orgullosa, el 9N. La resta de la història ha estat vergonyós. La independència de Catalunya no arribarà fins que s’enfonsi la metropoli. Europa …com voleu que ens ajudi, si està enviant armes a Zelenski?

  3. Sr. Roig, té tota la raó en dividir la davallada en tres èpoques, de les quals hem passat de més a menys. Quan cita els partits polítics que han anat enfonsant Catalunya són els que abans se´n deien els sucursalistes. Els que tenen aquí la corresponent vessant allà. Jo sempre he distingit els partits nacionals (els catalans) i els partits colonials (els espanyols). No obstant, els 3 partits nacionals parlamentaris també han tingut una part de col.laboració en l´enfonsament del país. Parlant, com cita, la normalització lingüística, avui el catedràtic Josep Murgades ja accepta que el català serà acadèmic i la gent arreu parlarà el castellà. Tan sols quedaria l´opció de la independència, l´obtenció de la qual ens donaria la possibilitat de poder normalitzar la llengua, tot i que no seria cap garantia. Queden partits extraparlamentaris, almenys 4 dels quals han dit fermament que només el català ha de ser oficial en una Catalunya lliure. Però, com diu molt bé, els 3 partits parlamentaris els tapen el lloc antidemocràticament. En tenim la prova amb tve3, que entrevista persones de partits colonials i en canvi no ho fa amb partits nacionals.
    Només faltava la declaració antisemita del Parlament català, únic al món que ho ha fet, de moment. Ben fet farà Israel de bloquejar la independència de Catalunya per idiotes. Espanya que sempre ha estat a favor del moros i contra els jueus, ara que els compra armament, de sota mà ha provocat la declaració. Com es deuen fregar les mans els ecspanyols a Madrid. Com diu molt bé la classe política catalana, nacional i colonial, s´ha convertit en un autèntic perill per als catalans. Ja ho pagarem.

  4. Bon article. Només un dubte. Suposo que quan l’articulista parla amb encert a l’inici de “bípedes anticatalans encastats al sistema polític català vigent”, no es refereix només als oficialment espanyolistes anticatalans, sinó que també inclou (tal com dedueixo per la conclusió final de l’article al referir-se al desastre actual a causa única i exclusivament dels polítics), a Aragonès, Puigdemont i companyia, no? És a dir, “els Nostres”, menys antipàtics però igual de paràsits, incompetents i destructors de la nació catalana que els Sánchez-Camacho i cia., només que amb collarets diferents. Per altra banda, trobo molt a faltar que, a aquest desastre que l’articulista atribueix en exclusiva als polítics, tingués el detall d’afegir a aquesta exclusivitat al poble català que els vota reiteradament i que els continuarà votant, ignorant com sempre qualsevol opció alternativa que es presenti a eleccions, perquè no són “els Nostres”. Ei, no sé, dic jo, ni cas, coses meves.

Els comentaris estan tancats.