Volem la independència? 2.Com estirem els partits


Continuació de  1. Com recuperar la iniciativa

Alfred BOSCH. És autor de la novel·la El Temple dels Pobres

És habitual endossar als partits polítics tots els mals de l’estat actual de Catalunya, i culpar-los de tot allò que no va funcionar després del referèndum del 2017. Aquesta pràctica rondinaire i criticaire ens pot portar a descarregar frustracions i a buscar responsables del desencís general. Potser fins i tot ens resulta tonificant, i després de engegar-ne quatre de fresques podem arribar a sentir una pau interna prou sedant. Però la pràctica d’aquest peculiar esport antipolític no necessàriament ens garantirà el compliment de tots els nostres somnis. És possible que fins i tot perjudiqui els nostres projectes de futur. Jo opino sincerament que els partits polítics encara són necessaris si volem avançar cap a la independència, i encara que em podria allargar molt en l’assumpte provaré de ser sintètic.

1. No hi ha hagut independència en els temps moderns sense partits polítics organitzats al darrere. I el catalanisme històricament sempre ha comptat amb eines de partit. Ens podem aventurar a fer experiments, si ens diverteix, però si volem anar per feina val la pena que no ens desviem gaire dels referents d’èxit.
2. La clau de l’èxit no radica en lluitar contra els partits que asseguren que volen el mateix objectiu que nosaltres. Tampoc sembla que ens ajudi enormement desgastar els partits o inventar-ne de nous que fragmentin encara més el panorama. El que cal és fiscalitzar els partits i pressionar-los perquè facin la seva feina.
3. La feina dels partits polítics en un cicle nacional d’emancipació és molt clara; oferir un marc organitzat per a l’assumpció del poder i de la sobirania. Sense això no hi haurà mai independència, i tal feina no la pot fer una ONG, un sindicat o una plataforma cultural.

En la meva modesta opinió, per tant, més val concentrar les forces en allò que ens pot acostar a l’objectiu, i no pas en allò que ens en distraurà. Dit això, admetem també que el funcionament dels partits polítics en l’actualitat no ens està acostant a l’ideal d’un estat-nació per a Catalunya. Més aviat sembla que les formacions més votades se n’estiguin retraient, o que hagin optat per un suspens, encara que sigui temporal, de qualsevol full de ruta. I afirmem també una altra cosa, que és molt rellevant i que hem de recordar; no sempre ha estat així.
Des del 2010 al 2017, si fa no fa, els partits que ja eren independentistes o els que se’n van fer, van posar la directa i fins i tot es van dedicar a competir per veure qui era més sincer i resolut a l’hora de córrer cap a l’objectiu de la República Catalana. Vam viure episodis vibrants i trepidants degut a aquest chicken race en què ningú no volia ser acusat de botifler, i això va portar dels referèndums populars i les macro-manifestacions fins a la consulta del 2014. I finalment al referèndum oficial de l’u d’octubre del 2017. Potser aquesta cursa accelerada va ser un punt inconscient i enganyosa, però el cas és que els partits polítics van ser capaços de fer la feina que no estan fent ara; avançar cap a l’assumpció del poder i de la sobirania.
No penso entretenir-me a jutjar uns i altres, i posar el dit a la nafra sobre qui es va rendir després del 2017, com ens va afectar la repressió i els empresonaments dels líders, i tot el debat a l’entorn de la cerca de responsabilitats. Simplement sembla que els partits no van ser prou forts en el moment decisiu, com tampoc no ho van ser la majoria dels agents socials implicats. El que queda clar és que durant un temps (sempre parlant en termes d’autodeterminació) van complir amb la feina que els corresponia, i que a partir de cert moment ja no. Segur que així ho van aconsellar la prudència, el cansament i el repòs polític …condicions que no són necessàries, cap d’elles, per culminar una independència. Ara bé, pel camí es van perdre qualitats del tot indispensables. La més important de les víctimes, diguem-ho amb gran simplicitat, va ser l’audàcia.

Hem d’espavilar els partits
És del tot necessari, per tant, tornar a estirar els partits, com es va fer a l’inici del procés de 2010-2017. En aquell cas van ser claus les grans mobilitzacions –les quals, recordem-ho, van despertar cap al 2006 amb protestes sobre infraestructures i greuges econòmics- i les consultes populars, que van iniciar-se a Arenys de Munt el 2009 i van tancar-se el 2011 a Barcelona. Aquelles eines dinamitzadores van sacsejar la naturalesa un tant condormida i conformista dels partits, i van suposar l’arrencada d’un procés de lliure determinació, de moment fallit. El passat immediat ens demostra que no podem prescindir dels partits, així com també que els partits no poden prescindir de la vigilància popular.
Hem de tornar a fer consultes i manifestacions? No ho descartem, però segur que trobem altres modalitats de lluita i redreçament més adaptades als temps actuals. Un dels camps on podrien sorgir grans corrents reivindicatius seria en el de l’idioma i l’escola. En una primera lectura, sembla molt frustrant haver de tornar a moure’s per qüestions que considerem bàsiques, però precisament per això, perquè les veiem irrenunciables i mouen un consens considerable, segur que serveixen per despertar milers de consciències. Quan el govern independentista de Catalunya no mostra l’atreviment que voldrien molts mestres i famílies en la immersió lingüística, pot ser que aquests segons acabin alçant la destral de la insubmissió, i arrossegant els partits a posicionar-se.
En un registre semblant, ens pot afavorir molt la creativitat, sobretot en el món de l’espectacle, de les xarxes i de l’audiovisual. En el cas escocès, és obvi que la pel·lícula Braveheart va obrir un escenari totalment inèdit, fins al punt que molts independentistes d’aquelles terres ho consideren un punt de partida d’ una fase molt més combativa i de creixement. No sé si en el cas català, per exemple, creacions puntuals com Alfarràs no podrien alliberar també molts esperits. I altres que sens dubte vindran, com en el seu moment hi va haver un teatre, una literatura, una pedagogia o una cançó catalana que van revolucionar els ànims. En tot cas, hem de preveure que la creativitat durant un temps naixerà més aviat fora de la política –i que hi acabarà incidint.

(Continuarà)

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.