Vèncer l’immobilisme (Volem la independència? 3)

Continuació de  2. Com estirem els partits

Com dèiem a l’anterior article, del 2010 al 2017 la política catalana va viure una època creativa, potser la més innovadora i esperançadora dels últims 50 o 100 anys –depèn de com valorem el període de la transició democràtica. En tot cas, en la segona dècada del segle XXI han passat coses que no havien passat mai, i que poc abans haurien resultat impensables. Es van fer consultes populars a centenars de poblacions, es van organitzar les manifestacions més multitudinàries de la història del país, es va fer una consulta de país i un referèndum oficial, es van constituir els primers governs independentistes de la història, arran de resultats electorals inèdits… L’anomenada revolució dels somriures va semblar que obria totes les portes i finestres del futur.

Va ser una època de canvi trepidant, de discursos abrandats i de mobilitzacions impressionants. Els ciutadans van debatre, van sortir al carrer i van imaginar que podrien bastir un país nou. El més creatiu que pot tenir la política, la possibilitat de fer un sistema nou de trinca, semblava a l’abast de les persones. I en bona part va succeir, si més no en les mentalitats col•lectives. Vam arribar més lluny que mai i vam obrir horitzons inimaginables amb la força de la gent, cosa que a qualsevol altre país occidental hauria marcat una autèntica revolució. Si tot el que va passar a Catalunya hagués passat a França, o a Califòrnia, hauria estat més celebrat que el maig del 68.

Quan l’estat es torna intel•ligent
A partir del 2017, la dura realitat del poder espanyol es va fer visible, i no hi va haver prou força ni determinació per derrotar-lo. La potència creativa va portar a la reactiva i després, fins i tot a la depressiva. Els empresonaments i els exilis polítics van ser una dura lliçó, però d’alguna manera van permetre mantenir els ànims combatius un parell d’anys més. En la projecció social, i també internacional, de l’independentisme, la cara fosca de l’estat espanyol va fer possible continuar dempeus tot defensant els somnis i atacant les injustícies que fonamentaven aquest somni. Mentre l’abús de poder va ser ben tangible i visible, la revolució creativa no havia mort del tot.
Els indults als presos polítics canvien l’escenari de forma dràstica. Finalment el govern espanyol, de la mà de Pedro Sánchez, fa alguna cosa intel•ligent. Deixa d’atonyinar avis i àvies davant de les càmeres, i usa mètodes molt més subtils. L’espionatge del CatalanGate, per exemple, n’és un; els polítics i activistes desperts reaccionen amb enuig, i alcen les destrals; la comunitat internacional no alça ni una cella, consideren normal que un estat es dediqui a espiar uns separatistes, perquè qualsevol altre govern també ho faria per democràtic que fos. I els indults no són cap admissió de culpa ni cap amnistia, sinó que constitueixen una gràcia que els implicats admeten disciplinadament. Evidentment la seva acceptació és més que comprensible en termes humans, només faltaria; però no podem negar que suavitzen l’estampa del poder i lleven força combativa als indultats.
Ara bé, potser el pitjor efecte del canvi d’estratègia de l’estat, que ha passat d’actuar a la turca (segons un informe del Consell d’Europa) a actuar a l’occidental, és el canvi d’actituds i mentalitats que ha provocat en la societat catalana. S’ha acabat la creativitat, la revolució somrient i les fites inèdites, siguin votacions o manifestacions o eslògans ardits. Alguns afirmen que s’ha tornat al pujolisme autonomista, i crec que hauríem de matisar aquesta imatge, perquè d’una banda els programes dels partits que governen estan a favor d’una República Catalana –cadascú ja sabrà valorar aquesta diferència en positiu o en negatiu. D’altra banda, el pujolisme va tenir dues fases, i la primera va ser enormement reivindicativa i creativa.
Estaríem, per tant, davant d’una fase que s’assembla més a la segona temporada del pujolisme, quan un cop aconseguida la immersió a les escoles, TV3 i els mossos, el catalanisme es bat en retirada. Sempre esgrimint la bandera que calgui, però entrant en una dinàmica conservadora en el sentit més literal; mirant de preservar guanys i acordant amb el poder que en aquells anys va ostentar el PP d’Aznar. Potser es considera injusta aquesta avaluació, però estic provant de ser intel•lectualment honest; malgrat totes les diferències, que són moltes, és innegable que el país, i no només la classe política, estem vivint l’arrossegada de l’onada que s’enretira,

Què es pot fer?
El primer que podem fer és, fent honor a aquest blog, parlar clar. Si sabem en quin punt ens trobem, potser podrem reaccionar amb més coneixement de causa. En segon lloc, és important no perdre els estreps; els cicles històrics de flux i reflux no solen ser espasmòdics, més aviat tenen una certa durada, i sense perdre el temps, cal tenir la serenor d’una lluita potser menys acolorida i immediatista. Sens dubte, és un bon moment per preparar el següent embat, i cada minut que guanyem ara ens podrà fer avançar quan els temps madurin.
Un aspecte fonamental, ja assenyalat en anteriors articles, és la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Durant uns anys, els fervors de la militància política ens ha fet imaginar que aquest aspecte era una simple derivada de la lluita central, quan no ho és ni mai ho ha estat en la història del catalanisme. Un altre àmbit a treballar, amb tota la força possible, és el rellançament de la societat civil. Ara mateix ignoro si això es pot fer a través de les plataformes que han secundat l’anomenat Procés, potser sí, però en qualsevol cas ha de ser amb esquemes del tot nous. El victimisme de la fase repressiva ja no ens farà gaire servei, com tampoc les denúncies als partits polítics perquè no són prou radicals o valents o abrandats. Per abordar una nova fase de país creativa, cal crear. Cal fer-ho en el terreny cultural –ja s’està fent, i no pas malament-, i també en el terreny de la dinamització cívica. Deixeu-me apuntar una sensació, necessàriament intuïtiva, sobre dues àrees sensibles; l’escola i les noves tecnologies. Hi ha molta feina a fer, molta gent preparada per fer propostes constructives i ens hi juguem molt de país.
Amb els partits polítics caldrà tenir una mica de paciència, perquè ara mateix s’han tornat més aviat al•lèrgics al risc, i veient les vivències dels líders polítics en els darrers anys, és explicable –la qual cosa no vol dir agradable. Però en el passat, i els anys 2009-2012 en són una mostra clara, el lideratge polític ha anat despertant a remolc de la societat civil. Ens pot semblar cansat, tal vegada penós, potser fins i tot vergonyant. Tant és, si no ens volem rendir haurem de saber en quina situació ens trobem, amb qui i amb què podem comptar. Mitja victòria dependrà de la consciència de les pròpies fortaleses.


(Continuarà)

  •  

 

 

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Avatar photo

Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

3 respostes a «Vèncer l’immobilisme (Volem la independència? 3)»

    1. Encara que jo representés la veu oficial d’ERC (ja no és el cas, només parlo per mi), penso que no seria cap llàstima que tingués cabuda en un espai com aquest.

Els comentaris estan tancats.