Volem la independència?

  1. Com recuperar la iniciativa

 Alfred BOSCH. És autor de la novel·la “El Temple dels Pobres”

En pocs anys hem passat d’una dinàmica creativa, en què l’independentisme portava la iniciativa, a una fase més reactiva, de protesta contra la repressió i marcada pels presos polítics; ara estem entrant de ple en una etapa depressiva on sembla que la impotència i les actituds conservadores marquen l’agenda. De moment, l’abatiment general encara no ha escampat la veu d’alarma entre els líders i els partits polítics, atès que els resultats electorals no han caigut a un registre catastròfic. L’experiència ensenya, però, que les remors de fons en una societat sempre acaben afectant el signe del vot, encara que l’impacten de forma gradual i amb demora. Tard o d’hora, el clima imperant acabarà perjudicant els partits independentistes.

A continuació voldria oferir una sèrie d’àmbits vitals, on s’hi jugarà la clau del futur del país. Les reflexions són a partir d’uns judicis molt personals i expressats amb tota franquesa. No en feu traduccions a l’estratègia d’un partit o un altre, ni tan sols a un o altre candidat o projecte particular, perquè us equivocaríeu del tot. Es tracta d’observacions meves, fetes a partir de l’experiència del meu pas per la política i que tenen el mateix valor que pot tenir qualsevol altra opinió més o menys fonamentada. Vegeu-hi, això sí, l’avantatge de parlar des de la més absoluta llibertat i sense tenir ja el cul llogat. Per començar, m’agradaria fer llistat dels àmbits en qüestió, i a continuació aniré desenvolupant el que jo considero l’estratègia més intel·ligent en cada apartat. Com que no podré encabir-ho tot en un sol article, si us interessa, pregaria que anéssiu seguint la sèrie.

 

Àmbits estratègics

  1. Llengua, identitat i integració. Durant uns anys hem menyspreat aquest àmbit, pensant que l’assoliment d’un estat era prioritari i que ja arribaria el moment d’enfortir la identitat. Però diguem-ho clarament; en el cas català, les dues coses sempre han anat íntimament lligades; cultura i reivindicació nacional. Bé podria ser que perdent els fets diferencials, i oblidant el seu potencial integrador, perdéssim la nació.
  2. Partits polítics. Una altra constant del catalanisme, i de qualsevol procés d’independència del món, és que ha de comptar amb l’acció d’organitzacions clarament polítiques, estructurades i jerarquitzades, que hauran de fer la seva feina –millor o pitjor. Convertim-nos en apolítics o en apartidistes i ja hem perdut. Ara bé, els partits han de ser audaços.
  3. El conservadorisme. L’extrema prudència i la immediatesa autonomista no ens portaran a la independència. Cal treballar per un procés profundament democràtic i desafiant, i per tant s’han d’evitar les actituds conservadores –de dreta o d’esquerra, tant és. Cap país ha aconseguit un estat propi tot abolint el risc.
  4. Lideratges valents. És un dels intangibles més crítics i decisius, tot i que és difícil de mesurar. Només el coneixement dels líders, i la seva exposició continuada a l’escrutini públic, ens poden orientar. Però està clar que el coratge és un dels ingredients que més s’han trobat a faltar en els moments decisius dels darrers anys. En aigües mogudes, el timó de la nau ha d’estar en mans valentes.
  5. Explotar les fortaleses. Malgrat l’actual moment d’anticlímax, tenim encara una força remarcable. El dinamisme social i econòmic de la nostra societat està intacte; no es pot dir que ni la repressió ni el desencís l’hagin afectat gaire. Si hi torna a haver prou al·licient, la societat civil es pot tornar a mobilitzar com ha fet en els darrers anys. La força parlamentària de l’independentisme a Catalunya i a Espanya és més potent que mai. I no s’ha perdut aquella vinculació de concepte amb la democràcia i la lliure determinació, que ens dóna força moral.

 

El primer apartat, el que es refereix a la llengua i la identitat, ja ha estat tractat als dos articles anteriors d’aquest blog. No hi tornaré, més enllà de destacar que tenim eines per al redreçament lingüístic i cultural, i que els resultats depenen de la nostra generació. L’estat provarà d’actuar-hi en contra, per descomptat, conscient que la partida de fons es juga en termes d’afinitat cultural. No siguem badocs i juguem-la nosaltres també, amb intel·ligència i amb els instruments que tenim a l’abast. Pel que fa als altres quatre àmbits esmentats, els anirem desenvolupant en els propers articles.

 

(Continuarà)

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:







Autor: Alfred Bosch

Alfred Bosch (Barcelona 1961). Novel·lista, assagista, professor universitari i polític. Entre les seves novel·les hi ha L'Atles furtiu (premi Sant Jordi 1997), la trilogia 1714Les set aromes del món (premi Ramon Llull 2004) i darrerament El temple dels pobres (2022). Ha publicat nombrosos articles i llibres sobre la realitat africana, el present europeu i la qüestió catalana. Del 2011 al 2020 va ser actiu en política, primer al Congrés dels Diputats, tot seguit a l'Ajuntament de Barcelona i finalment com a conseller d'Exteriors del govern català. Satisfet de tornar a la vida civil.

3 respostes a «Volem la independència?»

  1. Sr. Alfred Bosch,penso que vostè està molt encertat en tot el que diu.
    Però no creu vostè que hauria d’essistir una llei a Catalunya, que obligués el polític a complir les seves promeses. En el cual de no complir-les haguessin de tornar el 60% del sou cobrat, i apartats de la política de per vida.
    fixés només en un detall, des de Tarradellas fins a Aragones, quants presidents hem tingut, i cap d’aquests ha arribat a la cintura de ( Masia):

    1. Sí, el compliment de promeses és certament un problema. No conec cap país en què s’obligui a retornar el sou, però sí que existeixen agències d’avaluació molt respectades, que retraten als polítics incomplidors. Crec que algun tipus de seguiment contrastat i objectiu és molt necessari.

Els comentaris estan tancats.