Vota Juan?

L’any 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, Clement Atlee va guanyar les eleccions al Regne Unit. Quan li van demanar a Churchill la seva opinió sobre el nou primer ministre, va deixar anar: «Ha arribat un taxi buit al 10 de Downing Street i n’ha baixat Clement Atlee». –Per cert, la idea no és de Churchill; l’acudit és del segle xix–. Nosaltres aquesta ironia no ens la podem permetre. Les accions dels nostres polítics no resulten mai innòcues. L’activitat política espanyola –que inclou la catalana, per ara– sempre projecta sobre la societat sinergies negatives. A vegades, enfurismat, al límit de la tolerància, un es pregunta: «Per què no s’estan quiets? Ja els paguem el salari. Què més volen?». Doncs no. Això no és Itàlia, on la societat civil té més força que la pública. No deixa de ser la unió d’un munt de territoris que abans d’unificar-se ja eren repúbliques centenàries i riques –el bressol del mercantilisme. Per això estan tan acostumats a governar-se mitjançant la iniciativa individual. Aquí no. Massa gent viu aixoplugada sota tot allò que és públic.

Abstenir-se en unes eleccions no es pot considerar com un posicionament estructural. Excepte per a anarquistes i antisistemes extrems, esclar. O per als que passen de tot. Es tracta d’un un posicionament tàctic. I moral. A voltes convé abstenir-se, ni que sigui per higiene mental i per preservar l’autoestima. Així després no et cal estirar-te els cabells per haver estat tan burro i haver permès que gent tan illetrada i barroera et manipuli d’una manera tan indecent. No es pot tenir a l’ull un pa d’aquestes dimensions. I vet aquí que és el punt al qual ha arribat un servidor. Un punt que es coneix col·loquialment com «tenir-ne els pebrots plens». Però no pas plens de la situació. Sinó de mi mateix. Parafrasejo Estanislau Figueres, president de la I República espanyola quan, visiblement fart, va dir als seus ministres: «Senyors, no em puc pas aguantar més. Els haig de ser franc: tinc els collons plens de tots nosaltres plegats!”. Aquest és el tema.

Al llarg dels darrers anys he donat als partits catalans el xec que m’havien demanat. «Compte, que, si no votes, guanyaran els espanyolistes!», ens han amenaçat cada vegada. Malgrat els meus principis –primer regeneració i, en acabat, projecte polític–, vaig donar-los peixet. «Ja veurem…», que em vaig dir. Però les coses han acabat com jo em temia. I estic defraudat amb mi mateix. Em sento com si m’haguessin demanat assessorament i hagués ajudat a posar al capdavant de la Volkswagen un individu, tot i saber que no és capaç ni de gestionar una bacallaneria. Doncs això és el que jo he fet amb el meu vot. I me’n sento justificadament culpable; col·laborador necessari.

El problema de fons de l’independentisme polític català és que espanyoleja. Fins i tot la CUP. Tots plegats han agafat els vicis més rancis de l’Espanya retrògrada. I es neguen a reconèixer-ho, per això no es regeneren i es comporten igual que els seus col·legues espanyols. Només hi ha una diferència en el punt de partida. Ells, els partits espanyols, estan al castell amb la porta tancada i barrada i el fossat ple de cocodrils. I quan nosaltres arribem a una de les torres, ells ens llancen oli bullent i, a voltes, fins i tot s’hi pixen. Ells a dins, i fortificats. Nosaltres a fora, i cridant. Però de burros, tots igual. En aquest moment, si demanéssim a un observador estranger, llunyà, quin és el tret diferencial dels catalans, probablement contestaria que som uns espanyols que ballem el flamenc diferent.

Bé, com que penso que la nostra classe política ha arribat a la més baixa de les deformacions possibles –un corporativisme illetrat i de casta que, a sobre, pot fer malbé la resta de la societat–, i tenint en compte que ha estat el meu vot el que ho ha fet possible, em refermo en la meva posició: amb mi que no hi comptin. Passota? Si fos passota votaria Vox. Jo, això, no ho faré. Simplement, no votaré. Pretenc que els meus perdin per tal que, després d’una travessia del desert, els comandaments potser reflexionin, es treguin de sobre tota la morralla completament inútil que arrosseguen –amb una mica de sort, alguns d’aquests dirigents s’adonaran que ells també formen part de la morralla–, i es reformin. Jo vull elegir el meu diputat i el meu alcalde. Si no, no hi jugo. És fàcil, no?

No sé si heu vist la sèrie Vota Juan. Mireu-la. És divertida –hi ha escenes que fan pixar de riure. Però quan has acabat de veure-la t’entra un cert remordiment. Allò que deia la senyora Ponsatí l’altre dia. Nosaltres, la societat catalana, excel·lim en moltes àrees. Nosaltres no som com la classe política –tots aquells que surten tan ben reflectits a Vota Juan. Però sí que som col·laboracionistes. Nosaltres els hem col·locat allí. I jo almenys me’n penedeixo. I sé que si ara vaig a votar col·laboraré, continuaré col·laborant, que el sistema empitjori. Que ningú digui que l’abstenció no ajuda. L’abstenció pot donar pas a una catarsi. Potser ajuda. Qui ho sap? Perquè jo sí que tinc molt clar què és el que no ajuda: seguir votant Juan.

Si vols rebre per correu electrònic els articles de ParlemClar.cat, pots subscriure't aquí:

Autor: Xavier Roig

Xavier Roig i Castelló (Barcelona 1957), enginyer i MBA. Ha estat directiu de diverses empreses multinacionals de tecnologia. Actualment treballa com assessor d’empreses internacionals. És i ha estat membre de diversos consells d’administració internacionals i nacionals entre ells l’ICF i el Port de Barcelona. Ha col·laborat en els diaris Avui, Nació Digital i Ara. Actualment col·labora a Via Empresa. Ha publicat els següents llibres a l’editorial La Campana: El gastrònom accidental, Ni som ni serem, Entre l’Espanya i la paret, La dictadura de la incompetència i L’enigma rus.

9 respostes a «Vota Juan?»

  1. Evintment que no hauríem de votar a tota la colla de diletants que manen en aquesta autonomia borbònica. Ara bé, no crec que n hi hagi prou perquè ni que voti el 40 per cent de la població di els percentatges donen tothom seguirà ocupant la cadira. Aquest sistema ho aguanta tot.

  2. Si ens abstenim i un vot sol existeix i es de VOX, tot el parlament serà 100% de aquesta gent però demostrarà que estem en contra i volem tota una altre cosa.
    Si votem els partits actuals, mai tindrem autonomia, no dic ja independència, però tothom a dins i fora de les fronteres creurà que participem en una democràcia, i si com a catalans com a màxim quedarà un record com dels armenis, ells no van acceptar-ho bonament, però nosaltres sí, en un procés participatiu de espanyolització.

  3. En relació al seu article publicat avui “Vota Juan?” m’agradaria fer-li un comentari:

    Tot i que estic d’acord amb l’argumentació, dubto que la conclusió d’optar per l’abstenció sigui la millor opció. L’abstenció pot ser interpretada de moltes maneres i de forma interessada per tant caldria fer alguna cosa que fos inequívoca.

    Fa uns dies a Twitter algú, no recordo qui, va dir que el millor seria votar amb una papereta de vot del referèndum del Primer d’Octubre, marcant-hi la casella del sí a la independència. El vot seria considerat nul però amb un significat sense dubtes.

    No sé quina diferència hi ha per al comput del recompte entre no votar o votar nul, però em va semblar una bona proposta. Què li sembla?

  4. Un cop més, estic d´acord amb el Sr. Roig. Jo sóc dels que sempre va votar i fins cinc partits catalans, allò que se´n deia no-sucursalistes. Però després de com han anat les coses, ja fa unes quantes eleccions que no voto, ni ho faré mentre tot continuï igual. O fem un vot de càstig o no reaccionaran. Precisament fa fàstic escoltar tertúlies a la ràdio perquè tots els polítics diuen pestes dels altres. Això no és exemplar. Per tant, val la pena que surtin dels llocs de comandament als quals han renunciat. Si guanyen els nacionalistes espanyols, serà l´única manera que avantposin el país a llurs interessos. Fa anys el Sr. Roig va dir a l´AVUI que voldria fer com a Anglaterra que qualsevol persona pot anar a veure un diputat a la seva oficina per plantejar-li el que sigui. Felicitacions o rapapolvos. Però és clar, no ho volen perquè no aguantarien que la gent pogués parlar-los a la cara. Que la CUP espanyoleja ja ho sabíem. Per això jo només voto a les eleccions europees per votar un partit antiespanyol. És l´única satisfacció davant de la incompetència que tenim.
    Un exemple? Fa deu anys que tinc un Arxiu a la venda. He rebut la visita de 18 entitats. La Generalitat encara no ha contestat oficialment. Doncs ells han perdut perquè he suspès una exposició de llibre escolar català d´abans de la Guerra Civil. L´Arxiu a la barbacoa. Ningú no el vol. A Euzkadi em van portar a cor què vols cor que desitges per lliurar-los la seva part de documents que si bé coneixien, no tenien.
    Puc seguir amb exemples. Però no s´ho val. Hi ha la incompetència a la Generalitat de Catalunya. I jo que sóc de l´Hospitalet, l´Ajuntament s´ha carregat el català com qualsevol partit espanyol més. Pitjor que els altres nacionalistes espanyols com Vox que ha sortit abans. Vox no ha matat ningú -de moment-, el PSOE GAL CALÇ VIVA quasi 30 persones. Poca broma. L´Ajuntament ho compra tot i si no ets dels seus et posen multes -en plural- com a mi que no sóc famós. També rebem.
    Jo no voto fins que netegin tot el que fa el cas. No participaré. Com deia el meu mestre Joan Ballester: l´independentisme conseqüent no ha de votar. Jo he votat i ho continuaré fent, però de moment va per llarg. Com el Sr. Xavier Roig.

  5. No hi entro a fons, però sempre he practicat el “mal menor” i sense massa entusiasme pel que fa al vot amb potser com a única excepció les eleccions del “Junts pel Si” de l’any 2015 on innocentment vaig dipositar alguna esperança en la coalició. Sincerament, no crec que valgui gens la pena prendre-s’ho gaire seriosament i l’abstenció tots sabem a quin tipus de forces polítiques acaba beneficiant (o si no, com va estar Jordi Pujol de president de la Generalitat durant 23 anys? Entre altres factors, per l’abstenció de les esquerres i en particular del “cinturó vermell” al voltant de Barcelona, i ja ho sé que també per una molt concreta no-llei electoral que li va anar de mil meravelles).

  6. Després de contrastar l’article amb el comentari del senyor Grau, encara tinc més clar que no votaré.
    Crec, com va dir el president Torrà que l’autonomia, la Generalitat, és un fre per la independència.
    Si no són independentistes que ho diguin. Que no ens estafin! Només per això mereixen un vot de càstig.
    La Generalitat és com una gestoria professional- per donar sortida a la voluntat de Madrid- on no es fa política ni al parlament, que ja no és sobirà. Tot aquest desgavell surt a preu de canari jove. I els polítics es converteixen en vividors que defensen el seu lloc de feina.
    Votar partits pseudoindependentistes -CUP inclosa-és emblanquinar una situació profundament antidemocràtica on, per exemple, un jutje que ningú ha votat questiona un model educatiu, o bé inhabilita al president Torrà per penjar un cartell. Hi ha 3.000 exemples.
    Votar es ajudar a fer veure que Espanya és molt democràtica, i això no passarà amb el meu vot

  7. Tinc una opinió molt més catastròfica que l’exposada per l’articulista. Dues qüestions: no és que “l’independentisme polític”(?!) català espanyolegi, és que és autonomista, o sigui espanyol. Viuen, o per ser exactes parasiten, justament d’això. No hi ha ni mig partit independentista al Parlament. Com més aviat parlem clar, més aviat sortirem de la confusió -cosa que no passarà mai, car falta voluntat. I jo fa anys que no voto perquè passo de tot . M’abstinc perquè no crec en cap ni mitja possibilitat de catarsi de la inútil classe politiqueta saltimbanqui catalana. No veig per quina raó l’haurien de fer, quan viuen molt bé de l’autonomisme i el poble papanates no deixa mai de votar-los perquè són “els Nostres”. Ja fa anys que els catalans només em deixen triar entre la desesperació extrema o el nihilisme. Naturalment, trio el segon. Abans em divertia contemplant l’espectacle patètic de declaracions abrandades infantils i llacets grocs, entre altres exquisideses, tot endrapant crispetes, després vaig passar de l’avorriment al fàstic, i finalment vaig acabar en el nihilisme, val a dir que amb breus crisis nauseabundes de tant en tant fins a dia d’avui.

  8. Tornem-hi….
    No hi ha una forma lògica d’argumentar l’abstenció en unes eleccions regides per una legislació que, independentment del percentatge d’abstenció, garanteix que els Parlaments s’ompliran totes les cadires, mentre hi hagi un sol vot. L’argumentació de l’abstenció no més es pot basar en una rebequeria.

    Rendir-se no es mai solució, perqué sempre es pot anar a pitjor. I una manera de fer-ho es dimitint de les responsabilitats pròpies. No anar a votar significa que altres (que no son els teus) ocupin les cadires per fer coses molt pitjors de les que fan els teus…. D’aixó en diuen: Un tret els peus…

    Realment millorarien les coses si la posició que defensa l’escrit d’avui te èxit?. Crec que no. Un exemple: si tinguéssim un govern espanyolista no tindríem el conflicte del pacte a quatre en defensa del català (independentment de si es millorable), senzillament s’hauria aplicat el 25% arreu (i on ara ja fan més del 25% continuaríen igual). Seria millor, per mi, no.

    Els polítics poden ser millors o pitjors, son el que hi ha els partits (on no hi han els millors, segur). Si s’ha de millorar l’espècie hi ha un camí: afiliar-se i combatre des de dins, impulsant els millors. I si un no vol fer això, o creu que no aconseguiría res, mobilitzacions al carrer: fer palès cada un dels errors i exigir que rectifiquin. Però donar les claus els adversaris es reconèixer que “els altres son millors”… (i jo no ho crec).

    En la vida col·lectiva, com en tota circumstancia a la vida, toca escollir. Quan es possible el millor, que en general identifiquem amb allò que més ens interessa, i quan no és possible, cosa que passa molt sovint, no solament a la politica, escollir el que faci menys mal…

Els comentaris estan tancats.